divendres, 14 de juliol del 2017

Propostes per un procés constituent: La Paradoxa del Canvi.

Crec imprescindible que la carta magna d’una futura República Catalana defensi els drets dels administrats, es basi en uns valors comuns, aplegui consens i sigui efectiva, democràtica i reformable.

El text constitucional ha d’aplegar l’articulat bàsic que ha de desplegar les lleis de la República Catalana. La redacció d’aquest text ha de proporcionar el dret a contribuir i participar de la seva redacció als agents de la societat civil: juristes, polítics, tercer sector, empreses, treballadors, funcionaris i treballadors públics, associacions, ciutadans... i evidentment l’ha de referendar el poble català.

Però aquest text, que ja disposarà d’un cert desplegament i concreció, s’ha de basar en una Llei Suprema que en un sol article senti les bases del país, els valors d’una societat. Aquesta llei ha de determinar que la Carta Magna ha d’orientar-se cap evitar la perpetuació del poder, cap evitar la resistència al canvi, cap a la separació de poders, cap al respecte als Drets Humans i cap al respecte al Medi Ambient. Aquests valors normatius bàsics han de ser mínims, els que apleguin gairebé una unanimitat entre la societat i s’han de blindar davant les vicissituds històriques, deixant sempre la porta oberta a la seva reforma, talment com canvien els valors a la societat. Ara bé, reformable davant d’un consens, aquí si, molt majoritari i sempre confirmat en urnes per una majoria social determinada per la pròpia llei.
Pot semblar contradictori que una llei que vol evitar la resistència al canvi, es dissenyi per resistir als canvis, però precisament la intenció de canviar-la pot contemplar eliminar aquesta norma per introduir canvis a la Carta Magna i blindar-los. En definitiva evita que un canvi elimini la possibilitat de canvi. La Paradoxa del Canvi.

Així doncs la constitució i les seves posteriors reformes podrien contemplar unes condicions més laxes alhora de permetre la seva modificació. Perquè les essències quedarien acotades en una llei superior i molt bàsica. Concretament les possibilitats de reformar aquesta constitució podrien ser dues: l’acord majoritari i pactat entre les formacions del parlament en qualsevol moment, o l’obligació d’engegar un nou procés constituent i participat per la societat cada 40 anys. Cada generació té dret a fer-se les seves normes i cap geometria de partits polítics ho ha de poder evitar ni bloquejar. Com sempre el poble haurà de referendar-ho. En cas de negativa popular caldrà reiniciar el procés. Evidentment cap articulat o reforma d’aquesta nova Carta Magna pot contradir l’esperit de la Llei Suprema, és a dir, perpetuar el poder, introduir resistència a futurs canvis legals, minar la separació de poders, contradir als Drets Humans o no respectar al Medi Ambient.

Si el parlament, que pot tendir a conservar l’estatus, veu com un risc la modificació de la constitució cada 40 anys, no podrà provocar la introducció d’un articulat per allargar-ho en el temps o eliminar-ho, doncs contradiria a la Llei Suprema. Molt important també la impossibilitat de perpetuar el poder, així doncs queden de facto descartades la monarquia i l’allargament de mandats, els quals hauran de tenir la durada màxima que determini la primera constitució.


A partir d’aquí cal estudiar els problemes que pot introduir aquest esquema legal. I determinar quines modificacions constitucionals podrien ser interpretades com a canvis per evitar el canvi legal i per tant ser declarades inconstitucionals. Així com també determinar quins aspectes mínims s’han d’introduir a la Llei Suprema, sempre pocs i bàsics, els 10 manaments que difícilment una societat actual o futura pugui no compartir. D’aquesta llei s’hi han d’excloure les qüestions territorials, el model econòmic, educatiu o sanitari perquè esdevindria en si mateixa una constitució. Territori, economia, educació i sanitat han de respectar l’alternança en el poder, la dinàmica del canvi, la separació de poders, els Drets Humans i el medi ambient i s’han de regular en la Carta Magna i el seu desplegament legal posterior al parlament.

divendres, 5 de setembre del 2014

L'Estat Islàmic i la pau de les Dones


Sovint intento comprendre els odis i les motivacions que alimenten la violència en el si de l'islamisme. Conèixer un país i una cultura ens pot retirar idees preconcebudes i prejudicis. Però cal dir que hi ha un gruix gens despreciable de la societat del pròxim orient que pot alimentar les files de l'anomenat Estat Islàmic (1). És així. De ben segur que Palestina, Iran, Irak, Afganistan s'han convertit amb l'ase dels cops, s'han convertit en víctimes que anhelen venjança. El model de vida segons els mandats de la xaria s'ha interpretat i s'ha extés en la seva versió més sinistre (2), més masclista. I aquí és on crec rau el problema; el paper al que ha quedat relegat la dona condiciona del tot la gestió del conflicte al pròxim orient.

A les societats occidentals on és possible l'accés de la dona al poder i en moltes altres comunitats en les que el patriarcat ha perdut força, la tolerància social cap a la violència és menor. Dono per superades les opinions acomplexades sobre les diferències físiques i mentals, evidents, entre homes i dones. En cos i ànima que diria el filòsof. Amb totes les excepcions que vulguin, el costat femení d'un poble impregna les relacions humanes, influeix en el que és tolerable o no ho és, amara el pensament col·lectiu, i la protecció dels fills està per sobre d'enviar-los a la guerra. Així doncs quelcom més semblant a un matriarcat a l'Islam segur en determinaria el futur, i la prosperitat evitaria que els mascles, pares i fills, s’adotzenessin en comandos del terror per a perpetrar l’enèsima revenja. En aquest hipotètic cas, no prosperaria pas aquest règim medieval que els condemna a l’ostracisme del progrés; ideològic, social i econòmic.

"Amb totes les excepcions que vulguin, el costat femení d'un poble impregna les relacions humanes, influeix en el que és tolerable o no ho és, amara el pensament col·lectiu, i la protecció dels fills està per sobre d'enviar-los a la guerra"

El procés català, amb Carme Forcadell i Muriel Casals destacant a la punta de llança d'una qüestió molt delicada, s'ha impregnat d'una serenitat, una no violència que ens convé per l'èxit del mateix. És veritat que Artur Mas i Oriol Jonqueres ho secunden igualment, però elles diria que ho impregnen tot plegat de certa tendresa.

Serenitat, tendresa. Dues paraules que als conflictes del pròxim orient resoldrien tanta misèria: que les busquin entre les seves dones.

1.- La violència de l'Estat Islàmic.

2.- Article didàctic sobre la Xaria.

divendres, 8 d’agost del 2014

PARADIS FISCAL

Cap polític del món pot justificar la seva inacció davant l'existència dels paradisos fiscals. Sarkozy (1) al 2008, pres per un atac de pànic, va declarar que calia eradicar-los (2), i que calia refundar el capitalisme (3)... Ara ningú se'n recorda d'això. Em fa pensar en les declaracions de Strauss Kahn a Inside Job, explicant que els addictes al diner demanaven, si us plau, que els regulessin per fi, que els hi posessin límits legals que no poguessin travessar i precipitar-se a l'abisme. Tal com ho pot fer un heroïnòman, en un moment de desesperació, conscient de la seva impotència davant l'addicció.
Una colla de malalts mentals. Que obtenen plaer més que acumulant ingents quantitats de diners -que mai podran gastar- sinó veient com els prenen als altres. Un món podrit i dominat per una colla de depredadors. Cap país en solitari pot eliminar aquesta lacra... serien aixafats sense compassió, o amb sort, en funció de la seva rellevància, serien ignorats. Només ens queda el canto esmolat d'un sobre electoral, per tal de combatre aquesta vergonya. Utilitzem-la abans no s'ho repensin (4).


1. Sarkozy ha estat traslladat a les vuit del matí a l'Oficina central de la lluita contra la corrupció i les infraccions financeres i fiscals


2. "La época del secreto bancario ha llegado a su fin", ha anunciado el presidente francés, Nicolas Sarkozy

3. Sarkozy propone refundar sobre bases éticas el capitalismo

4. El PP quiere aplicar en las municipales de mayo la elección directa de alcaldes


diumenge, 4 d’agost del 2013

PREFERENTS


Demano tan sols una mica de intel·ligència (1) i perspectiva, certa visió global de la situació, informar-se una mica, veure-ho amb perspectiva, posar els fets en correlació temporal i llegir documents o veure, si és massa demanar, documentals sobre els fets... i sobretot desfer-se de tota carcassa emocional, sobretot si un fins hi tot se'n sent responsable o que, si més no, hi ha pogut contribuir d'una manera encara que inconscient: n'estic segur.

Sobretot si un és empleat d'una entitat financera o si un té per herois encorbatats apòstols del neolliberalisme amb qui hi té xarxes d'interessos... cal desfer-se del vertigen que ocasiona desaferrar-se del discurs increïble, travat d'idees que es sostenen en supòsits i omissions, en un món de bona fe i d'interessos legítims, sense por a caure en un pou profund i curull de sentiment de culpa. Simplement n'estic segur que no en són de culpables. Doncs en una vila amfitriona d'una de les ex-caixes més grans del país, un té l'oportunitat de conversar amb nàufrags i empleats, víctimes d'aquest despropòsit que ha estat la gestió econòmica d'aquest país de les meravelles.

Qui vulgui, d'entrada, posar en dubte que els consells d'administració de les caixes no sabien el que vindria, primer que busqui les primeres entrades d'aquest bloc i en miri la data.

Continuem.

Les participacions preferents es van vendre majoritàriament a clients "domèstics" després del 2008; les caixes que no tenen socis capitalistes, podien seguir captant capital emetent preferents. Però ara per cada 100 € que deixaven en préstec ( ...i ja no en deixaven) necessitaven captar 8 € de capital addicional (les participacions preferents), seguint les exigències dels acords de Basilea II.

Necessitaven captar capital, ja eren al abisme i ho sabien, es van donar ordres a les seves sucursals per a vendre aquest producte (3).

És molt revelador llegir la següent entrada a la Viquipèdia: Participació preferent

Evidentment hi ha culpables i cal jutjar-los, hi ha víctimes i cal compensar-los, però el que no hi pot haver de cap manera és gent que no s'adoni del que ha passat i intenti justificar-ho. Tot té blancs, negres i grisos, tots les casos tenen singularitats, però cal desfer-se del detall, allunyar-se, enlairar-se per agafar perspectiva i adonar-se de la trista i decepcionant realitat, que la ràbia i l'orgull no ens facin amagar el cap sota l'ala.

I ara pensar, davant noves draconianes condicions contractuals, que som nosaltres els culpables de ser massa exigents, injustos buscadors d'interèssos bancaris inassolibles, que som incòmodes clients que demanem perjudicials hores d'atenció personalitzada, desconsiderats impositors que regategem comissions, en definitiva, obtusos que incomprenem les necessitats d'una banca amb la legítima intenció de guanyar-se la vida, és una cirereta que no hem de tolerar.


1.- (si intel·ligència, la hipocresia calculada no ho és per mi intel·ligència)

2.- Sala i Martin ho explica, més o menys bé, al següent vídeo:

3.- Queixes per la venta d'un producte que de segur portarà problemes, al TNC de juny de 2009:

dissabte, 22 d’octubre del 2011

El que ve de Xina



Sovint passa que admirem el que posseeixen els altres, els seus mèrits, o les seves virtuts. Orient mira cap a occident i occident a orient. La fascinació per la cultura oriental, la seva cuina, la seva medicina i la seva filosofia, és sovint present aquí com a antídot cap a les nostres mancances, com a reforç dels nostres valors i com a nova manera d'entendre i veure les coses. El Yin Yang, el Feng Shui i els "rollitos de primavera".

Però algunes notícies sacsegen els nostres mapes mentals i ens fan exclamar: què caram està passant a la Xina!? A mitjans d'aquest octubre una nena de dos anys, Yue Yuem, va ser atropellada i ignorada pels vianants com si fos un gos. Pitjor! molts per sobre d'un gos malferit no hi passem! (1)

Voldria no dubtar al assegurar; que tothom que ha llegit la notícia a occident s'ha esgarrifat, i voldria no dubtar, tampoc, que a la Xina aquestes coses són ben rares. De fet, bona part dels mitjans a Pequin i a tota la Xina han publicat coses com: "La nació ha de reflexionar com aturar aquest declivi moral "o" L'únic que es pot fer és plorar. Plorar per la moralitat de la Xina d'avui " Em temo però, al llegir aquestes asseveracions fetes des de allà, que
alguna cosa està passant...

Pel que intueixo el problema recau en quelcom molt estès a totes les latituds, quelcom que ha quallat molt en la societat xinesa i com acostuma passar, que s’emmiralla en molts aspectes en l'aparent benestar econòmic occidental. Els diners; la manera de guanyar-los ràpidament i no perdre'ls. (2) No he estat a Xina, però he begut de les fonts dels viatgers, els comercials i tot allò que m'apropen el mitjans de comunicació. Una part de la Xina sembla posseïda per l’obsessió per fer diners, els valors han desterrat la pietat, la compassió, l'empatia i l'alegria de viure per d'altres com l'esforç, el sacrifici, l'engany, l'enveja i l’egoisme. És una generalització cruel? tant com la notícia. Però això està passant. Això ha passat! Podria passar aquí? Si així fos, no m'agradaria pas que m'incloguessin en un exercit de malvats... ara bé, ploraria, ploraria i protestaria, sacsejaria els fonaments de la nostra societat... ho faran ells?

A Yue Yuem li va faltar la protecció de Cai Shen, déu de la salut i el benestar, però a Xina, o a una part d'aquesta, li falta redescobrir Buda o Confuci.

__

1) Noticia del doble atropellament: "A su lado llegan a pasar hasta cuatro personas y ninguna de ellas se acercan para socorrerla. La pequeña sigue tendida cuando se puede observar como otra camioneta se acerca lentamente y haciendo luces, pero, al ver que Yue Yuem no se mueve, pasa por encima de sus piernas" La Vanguardia

2) "Un dels detinguts ha comentat a la premsa que és conscient que en cas que la nena mori haurà de pagar, segons la legislació xinesa, uns 2.000 euros de multa. En canvi, si sobreviu, es veurà obligat a fer-se càrrec de totes les despeses de la recuperació" La Vanguardia

divendres, 20 de maig del 2011

Indignez-vous!


Si indignez-vous! Avui he llegit a la Rahola que deia que el llibre de Hessel era un pamflet simple, buit i previsible... bé simple i previsible hi podríem estar d'acord - moltes vegades hi estic amb la Rahola- , però no pas buit de contingut; una sola paraula pot contenir l'essència d'un discurs de set hores. Ara que són a la plaça què? es pot canviar res des d'aquí? es poden transmetre missatges cohesionats? coherents? i alhora haver d’esvair qualsevol sospita de pertinença o partidisme? És estrany que la gent no renegués abans de tot el procés de resolució d'aquesta crisis... encara que sembli estrany, encara vivim massa bé. Som encara al primer món si més no.
Però ara que són a la plaça què? Vaig sentir esgarrifat la demanda per suprimir la llei anti-tabac, o la llei Sinde... no crec amb això mitiguem injustícies! També cal dir que d'altres propostes s'acosten al què, al meu entendre, cal exigir als governants. Què me'n dieu d'eliminar els paradisos fiscals? i de depurar responsabilitats de governs, reguladors, banquers, mercats i agencies de qualificació? i regular els mercats financers? i controlar l'especulació sobre les commodities? Ara bé, el govern de la Generalitat hi pot fer res? l'estat Espanyol i pot fer res ell sol? La resposta és no o ben poca cosa; ara bé, Europa i EUA globalment si però. Ells si que poden collar el paradisos, poden regular els mercats, i intervenir els bancs. Per tant, la llavor de la plaça sols florirà amb la internacionalització de la convocatòria amb certa contundència. És així de complicat i de senzill alhora. Catalunya i Espanya estan endeutats, han de tornar el deute i, els han instruït que ara cal tornar el que es deu, les conseqüències doncs recauen sobre tots nosaltres. Per una banda tenim els rescats com el de Grècia que s'ingressen directament als comptes dels bancs alemanys i francesos a compte del que aquests països els hi deuen (Ara algú ha entès per què la Merkel mana afluixar la mosca?) És a dir; no salvem els països, salvem els bancs. I per altra banda tenim els enginyers financers de Wall Street que van crear productes d'inversió fabulosos, tots basats en el deute solvent o no. Aquests taurons sense escrúpols ara neden per la Casa Blanca (1) al costat d'Obama; pot caure un banc, pot caure una asseguradora, però ells no cauen (2).

Tot això em recorda la meva primera entrada a aquest bloc , l'agost del 2008. No s'ha fet justícia, no s'ha rectificat res, els bancs i prestamistes ara són a boxes recarregant de combustible, xuclen del dipòsit comunitari... ho escanyen tot, ben aviat tornaran a irrompre amb força a la pista, com si no hagués passat res... però algú es pregunta perquè cada cop tarden menys en retornar a la zona de proveïment de combustible: l'observador intrèpid s'haurà fixat com un tubet discret connecta directament el dipòsit de benzina dels monoplaces amb els voraços sistemes digestius dels pilots. Per indignar-se!


1.- Ben Bernanke, el president de la Reserva federal, i Tim Geithner, secretari del Tresor d'Obama.

2.-
Per exemple el secretari de Tresor de Bush, Hank Paulson -expresident de Goldman Sachs que va pactar el pla de rescat de l'asseguradora AIG on el principal beneficiari era Goldman Sachs- fins Dick Fulds, el president de Lehman Brothers que, després de dur a Lehman a la fallida, es va retirar al seu ranxo de muntanya a Montana amb gran part dels 500 milions de dòlars que havia cobrat en els seus deu anys al capdavant del banc.

diumenge, 30 de gener del 2011

Barça: l'equip com exemple


A aquestes alçades de la lliga, la impotència competitiva de l'equip de Mourinho em resulta molt satisfactòria. Ho dic des de un punt de vista ben allunyat de l'afeccionat al futbol. Ho dic des del punt de vista de qui es preocupa per l'evolució de la nostra societat... si, si... pels models que s'imposen, pels exemples a seguir, pels models d'èxit que poden esdevenir referents, sobretot als nostres joves. Preocupat per fer possible la supremacia d'una sèrie de valors, per sobre d'altres. Esbombar i venerar el tarannà xulesc i prepotent, fins hi tot mal educat, de Mourinho i CR7 pot vendre diaris. També pot alimentar la testosterona de l'afecció madrilenya, però és l'exaltació d'un model nefast, i és un desgraciat exemple pels més petits, i en part, per cert percentatge d'una societat moldejable. Si el Madrid fracassa, fracassarà el model de la prepotència. Llavors guanyarà Guardiola; el model del respecte i la modèstia. Algunes fèmines han declarat preferir el model "d'enfant terrible" de Mou; el "chico malo" per sobre del bon jan de Guardiola, que prefereixen la planta de Cristiano per damunt d'un escarransit Messi. És l'eròtica del poder, la fortor dels mascles dominats. Un equip fet a base de milions d'euros, d'estrelles: prepotència ja en essència. Però si enguany el Madrid es despenja després d'encaixar un 5 a 0 del Barça, pot esdevenir tot plegat un simple acudit. Llavors els estirabots de Mou i Cristiano es reduiran a facècies d'un pallasso, a la ràbieta d'un imbècil. Guardiola ha moldelat un EQUIP en majúscules, en el seu sentit més ampli. Ell el lidera, és LIDER també amb tota l’essència. Per això aquest model ha foragitat discordants com Samuel Eto'o i Zlatan Ibrahimović. Tothom ha de treballar per l’equip per damunt d'ell mateix i això pot voler dir no jugar. Si; el individualisme i la genialitat pot ser un valor, fins hi tot en un equip amb un objectiu comú, però la ganyota, la xuleria, i la falta de respecte no. Per això m'agrada que perdi, però això m'agrada que sigui àmpliament humiliat; i un cop a terra, allargar-els-hi la mà amb educació, i declarar que el seu esforç ha estat encomiable, al més bell estil Pep Guardiola. Un exemple.