De ben petit, a un l'hi van inculcant valors, idees i principis que el ingenu va creient dogmes inviolables. Fent memòria un recorda, entranyables, certes tardes a la biblioteca, realitzant treballs de Ciències Socials i buscant definicions com ara Àgora o República (del llatí res publica 'la cosa pública') i es convenç, com no pot ser d'altra manera, que el cap d'un estat no pot ser hereditari ni vitalici, sinó resultat d'una elecció popular, directa o indirecta.
Un pot entendre els sistemes tribals de les societats primitives o les tiranies de les famílies feudals, el caciquisme que domina sempre les societats analfabetes. I vas creixent confiant que les societats benestants i instruïdes ja, de tot Europa, s’aniran desempallegant de les monarquies, obsoletes i resultat de pactes de poder, equilibris, guerres o tradició anacrònica. I parlo d'Europa per designar un context ben clar on es produeix aquesta paradoxa: l'Europa de "les democràcies"
Sóc habitualment pragmàtic i tinc clar que el govern d'un estat ha de ser el que imparteixi menys sofriment a la societat governada, i per tant benvinguda la monarquia o dictadura que porti imminent pau i estabilitat als pobles en guerra i en conflicte permanent. Polèmica l'afirmació? Si, ho sé, però cal introduir-hi molts matisos; com sempre res no és blanc, ni és negra, buscaré l'equilibri. Exemples en tenim a l'Orient pròxim, on l'experiment d'imposar democràcia ha esdevingut en trencament violent dels equilibris tribals existents; gerra, mort i desolació entre xiïtess, sunnites, kurds, turcs i un bon grapat de països interventors. Molts casos - no tots - es poden resoldre amb anys d’estabilitat interna, i pressió política i econòmica externa, per exigir a les tiranies cada cop més reformes polítiques que desemboquin en una democràcia real i lliure. Un altre matís? Seria del meu gust que aquests governs d’excepció ho fossin en voluntat de provisionalitat i tinguessin com objectiu únic la consecució final d'una república parlamentaria escollida per sufragi universal, tot plegat bastit sobre una pau i estabilitat més o menys duradora i unes llibertats garantides (Demanar no costa res)
Però? i a Europa? Que hi pinten aquests caps d'estat hereditaris? On són els intel·lectuals d'esquerres? Corregeixo! On són els intel·lectuals? Qui? Qui pot justificar, almenys que no tingui ni dos dits de front, que encara tinguem reis i prínceps? He vist, entrat ja el segle XXI, corones d'or coronades pel símbol de la creu, capes llargues, genuflexions, ceptres imperials, carrosses tirades per cavalls blancs i el pitjor de tot, milers de persones enarborant banderetes i cridant visques des de darrera les tanques, els policies i els milers de milions que ens costen als contribuents mantenir tal pantomima surrealista. I encara pitjor si potser; milers de persones que no saben, ni per casualitat, ni de qui, ni perquè, ni de quina família, ni de quin conflicte, guerra, pacte, país o el que sigui, tal rei o tal altra, ha heretat la facultat de passejar per davant dels súbdits com a cap d'estat.
Seria injust apel·lar a la ignorància dels lectors de la premsa rosa, doncs no tots ells s'hi manifesten a favor, si en canvi trobo ben poca premsa, escriptors i polítics crítics davant tal fenomen fonamental. Una monarquia no és una democràcia! Cal exigir la modificació d'aquest absurt i caminar finalment cap a una democràcia més real a Europa i al món.
