Amb l'evolució de les societats occidentals durant la segona meitat del segle XX, i ja entrats al segle XXI un pot analitzar a vista d'ocell els models educatius i comportaments que han rebut i desenvolupat fins a quatre generacions de nens i nenes que han esdevingut dones i homes fets i drets, entre ells nosaltres mateixos. Amb els EUA al capdavant i Europa, un tros més que un altre, trepitjant-li els talons, un ha pogut emmirallar-se constantment amb el gegant americà com si fos una mena retrovisor que reflexa el futur. Els nous models socials, els nous models familiars, la incorporació de la dona a la feina, l'aparició de les guarderies, la nova relació pares-escola, tot plegat i generalitzant és clar, ha anat evolucionat més o menys cap un camí dibuixat des de els països més desenvolupats econòmicament. Malgrat tot, hi ha tantes realitats, com famílies, com barris, com ciutats, com contexts religiosos o socio-econòmics. Però com sempre ens centrarem amb la classe modesta i mitja que acapara el gruix dels nostres carrers. Cap on s'ha d'encarar l'educació dels qui venen? Cap a la competitivitat? l'especialització, l'excel·lència, l’adaptació al món laboral? o pel contrari, cap a les ciències i les lletres bàsiques? cap l'educació emocional, l'empatia, la llibertat d'elecció i cap a la capacitació per esdevenir un ciutadà feliç i realitzat? Són incompatibles la fermesa en l'estricta educació del comportament i l'educació no repressiva? És possible que un nen no doni pel sac en un restaurant i alhora sigui feliç? O el problema el té el que creu que en un restaurant els nens no poden jugar i ballar, que és per cert el que a mi, quan era petit, també m’agradava fer? Podem fer tots el que ens vingui en gana? La resposta es respon sola, però no totes aquestes preguntes tenen un resposta tan clara. Cada època, cada context, ens permet uns luxes, com ara formar-nos en art i pintura; però si no hi ha una economia que permeti en primer lloc cobrir les necessitats bàsiques, difícilment existirà un patrocini o un consum d'aquest art... i el pobre ciutadà-pintor es morirà de gana. Tothom té admiració per grans músics, pintors, escriptors i intel·lectuals de temps pretèrits. Totes aquestes obres, totes les càtedres adreçades al seu estudi, van ser exclusivament a l'abast de les classes més adinerades i potents, molts d'aquests artistes van ser fills de la noblesa i de la burgesia o van sustentar-se a costa de mecenes que valoraven l'art i el coneixement. El capital multiplica les possibilitats de desenvolupar l'art, o sinó pregunteu quantes galeries han tancat aquests anys durs de crisi. Així doncs Europa mira Amèrica i planifica plans d'estudis que vagin per feina, de nou, després d'uns anys compartint el luxe de formar-se en llengües clàssiques, en literatura, en història de l'art, ara tornaran a ser disciplines reservades als més acomodats i a aquells que creguin poder encaixar en un espai sustentat per la resta d'economia productiva. És trist, sí, i hi ha el perill que perdem molt pel camí. Cal escollir. Per la capacitació cap a una bona formació hi té a veure una bona educació, l'escola hi pot fer però la família hi juga un paper fonamental. La famosa cultura de l'esforç. Compromís i sacrifici són paraules molt lletges, però centren les discussions en el model educatiu. La permissibilitat en vers la repressió de fa uns anys, esdevenen els arguments que esgrimeixen aquells que veuen en la joventut actual una falta responsabilitat social i laboral. A falta de dades, però, podria aventurar-me a afirmar que avui hi ha més voluntaris en tasques socials i més implicats en política que mai, que hi ha més llicenciats i més formació que en anteriors èpoques. Ens passa alguns que som fills de l'austeritat, del pa amb xocolata i la televisió amb dos canals, fills de l'estirada d'orelles i del seu i calla, i del rebés si crides, però també de la primera escola pública laica i lliure, de la primera universitat amb accés a la tecnologia, en fi, disciplina, escassetat, esforç, però alhora llibertat, oportunitat i estabilitat. Des del nostre prisma aquells qui no poden gaudir d'una classe en silenci, d'un partit de futbol al mig del carrer, d'un nivell ortogràfic mínimament acceptable, o no han sabut mai seure a taula callats, ens semblen sensiblement pitjors que nosaltres. Ells no han gaudit de l'equilibri, el pèndol ha passat fa estona en direcció contrària des d'on va agafar embranzida. Demostrat està que ni tot ni res, ni blanc ni negre, en el punt mig de totes les coses, en el centre de gravetat de totes les circumstàncies és on es situa la millor opció, des d'on podrem adaptar-nos a qualsevol esdevenir realitzant el mínim desplaçament.
