NOMÉS PODEM SER ATEUS

__

Sóc conscient que ara tocaré un tema molt delicat. I que potser el títol d'aquesta reflexió té un xic de descentrat, però els titulars ja ho tenen això, la voluntat és d'atraure la mirada. Sempre he pensat que ser purament racional ens allunya certament d'una part molt important del que és "ser". El nostre cervell ens permet fruir o patir de la nostra part emocional fins el punt de perdre'ns. Però sincerament un home fet i dret i que toca de peus a terra n'ha de sentir d'una alçada d'un campanar i certs ritus, aplecs o litúrgies li poden semblar autèntiques extravagàncies, que en un altre context no pertanyerien a l'àmbit de la normalitat. Vull procurar no faltar al respecte, però tampoc vull trair al que penso. Un pot entrar a reflexionar sobre l’historia de les religions i la ingent quantitat de deus que han passat per les ments dels homes, els beneficis i els perjudicis que aquestes creences han aportat a l'home. El que és clar que en tots els processos evolutius de les societats les creences han estat inevitables i una part molt influent de la història. Vull parlar de creences i no de Déu i menys del Cristianisme doncs sovint es cau en l'etnocentrisme europeu i ben suposo que els 2000 milions de seguidors de les diferents faccions cristianes no pensen que els 5000 milions de terrícoles restants estan ben equivocats. Amb la religió em passa com amb la monarquia, em costa admetre que forma part de la societat adulta, que forma part també de ments privilegiades, de persones extremadament intel·ligents i sempre em penso que els collen els interessos, que no pot ser, que defugen de la sinceritat i malauradament massa sovint estic equivocat. Però malgrat això no dubto. Les societats primitives necessitaven divinitats per a justificar el món. La fe. Les societats modernes han evolucionat mentre se'n han deslliurat. No parlo només dels progressos científics, ofegats constantment pel fanatisme, sinó de progressos socials, de llibertat i de justícia, valors que paradoxalment moltes religions en origen els establien com a dogmes. La igualtat entre els homes, dones, jueus, musulmans, homosexuals, ateus, rics i pobres, malgrat ens queda molt per avançar, ha estat a força d’introduir en les societats i sobretot en el poder, valors que certes religions històricament han negat. El bé! Si senyor, la societat més raonable ha fet més pel bé, trencant la repressió davant de la falta de llibertat, davant de la injustícia, que moltes creences imposades. I no parlo d'incendiaris, ni de marxistes, sinó d'aquesta societat que s'equilibra entre aquests extrems impregnada de mil influències, massa cops a patacades i que evoluciona els valors benèvols de sempre per aconseguir la convivència pacífica i sostenible. Al segle XXI no podem negar l'evolució de les espècies (1), no podem lapidar a una dóna per ser adúltera (2), hem de promoure una societat laica amb valors que són universals i tot i que els ateus no disposem de la força de la fe, ni el control que proporcionen les religions, podem educar i donar exemple també amb el respecte cap als creients, però raonablement apartar-los del quadre de comandament, doncs malgrat el cert desconcert que provoca el viure sense un déu que ho explica tot, no ens impedeix conduir millor la humanitat que sota els efectes d'una embriagadora música celestial que no respon a la raó. Ja no cal déu per explicar el món. Malgrat tot el que ens queda per saber, els deus van néixer en la ment de la humanitat i moriran amb la humanitat i sense nosaltres restarà Tot.


1.-) Veieu que està passant als EUA amb el Creacionisme "científic"
i el que pensa la inefable Sarah Palin

2.-) Algunes creences són totalment contraposades a certs valors, cal veure quin és el tipus de justícia que s'imparteix.

.

TORNANT AL CENTRE DE GRAVETAT PERMANENT

Com deia en Franco Battiatto "cerco un centro de gravità permanente" i així tot i tothom. Totes les masses fan mal i d'ençà que comentàvem en aquest mateix bloc les claus d'aquesta crisis (1) els esdeveniments es van redreçant molt en la línia dels economistes més pessimistes... i sincers. S'opina que tant parlar de crisis esporugueix als inversos i als consumidors, segurament raó no els en falta, les emocions intervenen en el mercat, però tan sols avancen o retarden el que és inevitable; tard o d'hora l'economia real entra en ressonància amb l'economia emocional... la de l'histerisme, l'eufòria i aquestes coses. Així doncs la producció d'habitatge a Espanya s'atura a l'espera de l’absorció de l'estoc existent. Si no entren prou comandes garantitzades de compra, el fabricant de totxos hauria d’adaptar progressivament la línia de producció a la demanda real, no hauria d'intuir les vendes, omplir el magatzem d'estoc perquè molts clients han passat a interessar-se per la botiga: donen garanties de compra? ofereixes bons preus? has crescut massa? si no et regules, ho farà el mercat per tu. El mateix ha passat amb els preus, si ho analitzem de forma individualitzada: busquen el seu equilibri. Penso que els preus sota una gran demanda (real o no real) s'han adaptat a la màxima quantitat hipotecable! Quant podeu pagar? doncs això és el que valdrà. Tant és així que un cop aconseguit el sostre vidre que la classe mitja espanyola podia pagar, no es van abaratir els pisos sinó que es van anar fent més petits, quan l'Euribor remuntava ja, no es van abaratir els pisos, es van allargar els períodes d'amortització, quan van sortir al mercat tots els pisos de segona mà dels compradors de nous, no es van abaratir els pisos, al contrari, havien de finançar pisos que només es podien adquirir si te'n venies un de vell i t'hipotecaves fins el coll. Quan les quotes podien fer enrera a la gent, no es van abaratir els pisos, es van oferir un períodes de carència a interès baix i d’aquí dos anys ja us ho trobareu. Quan les quotes eren de bojos, no es van abaratir els pisos, es van deixar de finançar el cotxe, els mobles i el casament dins la hipoteca del pis. I tanta flexió acaba fatigant el sistema i parteix. Tothom s'ha apuntat al carro de construir i vendre i al de comprar i especular i arriba un dia que veus que comences a poder triar, que si no és aquest serà el del costat, que tinc uns amics que van desesperats per vendre's el pis vell, que ja són al nou i la seva hipoteca superastronòmica és provisional, es veu... que va fer el negoci del segle, es veu... l’eufòria ens va bé a tots i la histèria ben al contrari, però les dues es paguen cares. La demanda fictícia casa amb una oferta fictícia i aquí s'hi barregen molts interessos especuladors per a fer-ho durar. Senyors! que 250000€ a 35 anys al 4,35+0,5 són 1238€/mes! Amb que es menja? El més trist és que molts són joves que estan passant els millors anys de la seva vida amb l'aigua al coll. Molts bancs no han analitzat el risc, s'han limitat a complaure client i venedor, sí, és clar que amb l’Euribor al 2,2 la quota era de 920 €/mes, però no fora bo haver advertit que si no fos perquè el món sencer s'esfondraria, el tipus podrien arribar al 6 o 7%? (Imagineu-vos! 7%+0,5, 250000€ a 35 anys són 1685€/mes, si fossin 300000€: 2023€/mes!) Heus aquí un nou equilibri trobat! El centre de gravetat de l’Euribor! l’Euribor no puja perquè no pot i ja està! si tothom cobrés 3000 €/mes, els pisos valdrien 600000€ i l'Euribor un 10%

(1) Si voleu disposar de més informació, de manera amena i entenedora sobre les claus d'aquesta crisi: escolteu els experts: La Crisis Ninja de Leopoldo Abadia