EXTRATERRESTRES

Bé, em prenc una mica de calma...

Us remeto a un bon vídeo dels Antònia Font... per anar fent boca i per veure si, enmig de tanta turbulència, m'animo a disseccionar aquest descomunal despropòsit que molts estan patint, però d'altres...la diria massa grossa! Centrem-nos!

Vull reprendre el tema amb el que encetava el bloc: Crisis i més crisis. Doncs sembla que el temps tot ho va posant a lloc, malgrat molts intenten/m mantenir la maquinària econòmica - res més sensat vistes les circumstàncies- injectant diner públic per sostenir el sistema financer. Els neòfits com jo en economia global, ens preguntem moltes qüestions que a primer cop d'ull semblen d'evident resposta, aplicant, si més no, cert sentit comú: Això no pot continuar indefinidament/tenim els espais i recursos que tenim. Però repetidament ens fan adonar de la nostra ignorància experts i economistes, a taula, a la radio i la TV esmentant detalls que se'ns escapen, recursos que no preveiem i equilibris gens evidents als nostres ulls. El que més basarda em fa, vist el panorama, i m'ho ensumo, que raonaments clars i senzills, com els que pugui fer el cambrer de la cantonada, s'imposin com el terra és mulla si plou. Optimista però amb certa experiència, hom dubta de generosos retorns del capital cedit per l'heraldi públic i l'esbombada depuració de responsabilitats i les reformes que hi han d'anar darrera, més aviat un pensa en l'ingent quantitat de fons públics injectats que s'acostarà al bilió de dòlars (1.000.000.000.000 $) i pensa també amb els "fabulosos" mecanismes de control de que es disposen, un que ha anat pel món i ha vist de tot, i pensa si és així com em de recompensar l'estupidesa i la cobdícia (1). Per a tocar de peus a terra, un ha d'anar recordant certs episodis que l'stablishment no para d'oblidar-nos com ara el paradigmàtic cas de Enron, l'elèctrica americana sobrevalorada i auditada fraudulentament, Andersen (2) sap que una manera de fer oblidar és canviar de nom. O el més proper cas Estivill (3) la justícia en mans del suborn, i a sobre el cas era vox populi!. Malgrat hi ha de tot a la vinya del senyor i com a totes les professions, l'analista econòmic de bracet amb els executius pamfletistes (4), són els que em desperten més ires en aquest sector. Que curiós que per avançar esdeveniments al mercat utilitzin la precisió científica i per explicar el que ha passat s'emparin en aspectes fins i tot emocionals o ètics; i és que el 'temor a perdre' és una emoció clau en les decisions econòmiques, o en una subhasta, segons el que han pronosticat neurocientífics i economistes de la Universitat de Nova York (i s'han quedat així de descansats a la revista Science). Un deia que els economistes eren aquells que explicaven avui perquè ahir no es va acomplir el que van preveure abans d'ahir, però a mi em sembla que tal quantitat ingent de paràmetres els té tan confosos com a qualsevol. En particular no puc tolerar l'analista optimista premeditat, amb la simple i pura intenció de no espantar els mercats, o aquell qui no discuteix l'stablishment per formació, aquell que sap el que es pot dir i el que no i a qui s'ha d'arrambar, i que calla davant les preguntes capcioses. Calla per exquisida educació o pel bloqueig que li provoca anar a contrapèl de valors com ara la serietat, la veritat i la justícia. Hàbilment utilitzen l'amnèsia per seguir pels passadissos de l'alta economia sense masses remordiments. Pel que fa als executius pamfletistes són simples predicadors, i que us he de dir dels predicadors... no us en cregueu ni un! Els incentius a executius que esperonen presumptament el objectius de l'empresa, passen a incentivar en molts casos els objectius personals i la cobdícia, fins hi tot poden enfonsar l'empresa a mitjà termini. Creu que es pot premiar sense condicions a aquells qui tramiten més hipoteques?. Penso que tot plegat és una qüestió de sentit comú, de serietat i responsabilitat, un sistema basat en el creixement exponencial pot perdurar tant com en siguem hàbils però és finit. I davant la pregunta fins quan/t? un educat i nerviós silenci.

(1) l'estupidesa i la cobdícia, vegeu el divertíssim i genial vídeo publicat a Crisis i més crisis

(2) Andersen, implicada en el cas Enron, s'ha de dir que hi ha una sentència absolutòria posterior, però un es pregunta, en cas que no dubti de la inocència d'Andersen, la seva competència com auditor. L'auditor és infal·lible com a administrador del control?

(3) El jutge Lluís Pasqual Estevill va ser condemnat a nou anys de presó pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i l'advocat Joan Piqué Vidal, a set, per diversos delictes de prevaricació, suborn, detenció il·legal i amenaces, entre altres. El jutge és infal·lible com administrador de la justícia?

(4) Executius panfletistes, autors de fàbules simplistes com ara Qui s'endut el meu formatge? Pel que recomano llegir-ne l'assenyada rèplica Per què el formatge atrau els ratolins? d'en Manel Güell i Josep Muñoz, mestres ambdós del IES Eugeni d'Ors de Vilafranca del Penedès. Edicions 62 / Paidós

VISCA LA REPÚBLICA

De ben petit, a un l'hi van inculcant valors, idees i principis que el ingenu va creient dogmes inviolables. Fent memòria un recorda, entranyables, certes tardes a la biblioteca, realitzant treballs de Ciències Socials i buscant definicions com ara Àgora o República (del llatí res publica 'la cosa pública') i es convenç, com no pot ser d'altra manera, que el cap d'un estat no pot ser hereditari ni vitalici, sinó resultat d'una elecció popular, directa o indirecta.

Un pot entendre els sistemes tribals de les societats primitives o les tiranies de les famílies feudals, el caciquisme que domina sempre les societats analfabetes. I vas creixent confiant que les societats benestants i instruïdes ja, de tot Europa, s’aniran desempallegant de les monarquies, obsoletes i resultat de pactes de poder, equilibris, guerres o tradició anacrònica. I parlo d'Europa per designar un context ben clar on es produeix aquesta paradoxa: l'Europa de "les democràcies"

Sóc habitualment pragmàtic i tinc clar que el govern d'un estat ha de ser el que imparteixi menys sofriment a la societat governada, i per tant benvinguda la monarquia o dictadura que porti imminent pau i estabilitat als pobles en guerra i en conflicte permanent. Polèmica l'afirmació? Si, ho sé, però cal introduir-hi molts matisos; com sempre res no és blanc, ni és negra, buscaré l'equilibri. Exemples en tenim a l'Orient pròxim, on l'experiment d'imposar democràcia ha esdevingut en trencament violent dels equilibris tribals existents; gerra, mort i desolació entre xiïtess, sunnites, kurds, turcs i un bon grapat de països interventors. Molts casos - no tots - es poden resoldre amb anys d’estabilitat interna, i pressió política i econòmica externa, per exigir a les tiranies cada cop més reformes polítiques que desemboquin en una democràcia real i lliure. Un altre matís? Seria del meu gust que aquests governs d’excepció ho fossin en voluntat de provisionalitat i tinguessin com objectiu únic la consecució final d'una república parlamentaria escollida per sufragi universal, tot plegat bastit sobre una pau i estabilitat més o menys duradora i unes llibertats garantides (Demanar no costa res)

Però? i a Europa? Que hi pinten aquests caps d'estat hereditaris? On són els intel·lectuals d'esquerres? Corregeixo! On són els intel·lectuals? Qui? Qui pot justificar, almenys que no tingui ni dos dits de front, que encara tinguem reis i prínceps? He vist, entrat ja el segle XXI, corones d'or coronades pel símbol de la creu, capes llargues, genuflexions, ceptres imperials, carrosses tirades per cavalls blancs i el pitjor de tot, milers de persones enarborant banderetes i cridant visques des de darrera les tanques, els policies i els milers de milions que ens costen als contribuents mantenir tal pantomima surrealista. I encara pitjor si potser; milers de persones que no saben, ni per casualitat, ni de qui, ni perquè, ni de quina família, ni de quin conflicte, guerra, pacte, país o el que sigui, tal rei o tal altra, ha heretat la facultat de passejar per davant dels súbdits com a cap d'estat.

Seria injust apel·lar a la ignorància dels lectors de la premsa rosa, doncs no tots ells s'hi manifesten a favor, si en canvi trobo ben poca premsa, escriptors i polítics crítics davant tal fenomen fonamental. Una monarquia no és una democràcia! Cal exigir la modificació d'aquest absurt i caminar finalment cap a una democràcia més real a Europa i al món.

CRISI I MÉS CRISI

Avui comença aquest bloc. N’hi ha tants! Però aprofitarem les meves ganes d’escriure i les meves feinetes a la revista local de Font-rubí (Montònec) per posar-ho a l’abast de la gent. Escriuré sobre el que penso, espero que serveixi per a establir un espai de debat i reflexió.

Centrem-nos... per què, un que prové de formació científica, observa la tendència a l’equilibri de totes les forces de l'univers i penso sincerament que també ho podem aplicar al pensament humà; el sentit comú, la ponderació... no! no desitjo uniformitzar, entre tu i jo trobarem el terme mig. Bé doncs, en temps de crisi econòmica i de models socials (crisi=canvi) podem aprofitar per reflexionar.

Si certs equilibris s’haguessin forçat des de l'administració, ara no caldria que els forcés el mercat (immobiliari sobretot) En un país on ens fan creure que es pot obtindre tot sense massa esforç (amb un nòmina i un aval dels nostresacrificatsparestotperres) i encara més; molts que no poden estar-se de seguir el model grancasamentpretenciós-viatgellunyicutre-cotxequenopucmantenir-casadelaòstia-nenquenoetpucatendrequehaigdetreballarquequicollonshopagaràtotaixò. És clar, que hi ha casos i casos, però seguim un camí on la targeta de crèdit s'estira com si fos goma elàstica... i és clar en el meu món d'equilibris i centres de gravetat, les gomes peten o s’encongeixen de cop.

Tot té una explicació, mai senzilla, doncs sempre interactuen més paràmetres dels que podem assimilar per molt que ho vulguem simplificar per entendre; Beneficis financers, directives de guanys imminents/incentius dels directius, ara/demà ja ho veurem... d'aquest tema ja en parlaré un altre dia.

I tot tornarà on toca, com a la teoria dels vasos comunicants i la resta de lleis.