NEORURALS, BONS O DOLENTS?

Incomprensió mútua. Moltes vegades és el que hi ha. Cada territori rural té les seves particularitats però al Penedès - que em toca més de prop- les problemàtiques de convivència també existeixen per bé que no amb tant ressò que les dels Pirineus. Els pagesos i locals volen un entorn pràctic per a viure-hi i sense dificultats per a desenvolupar-hi la seva activitat, maten un animal o tallen un arbre per menjar o per escalfar-se, com sempre han fet, i es miren la masia i l'entorn sense sorprendre's de veure-hi verd, ni amplitud. Els neorurals i nouvinguts volen un entorn verge i bonic per a establir-s'hi, on no importen massa les dificultats que comporten l'aïllament i els desplaçaments, busquen un entorn tranquil on fer rutllar el seu negoci o on criar-hi els fills o simplement passar-hi el cap de setmana, veuen en la masia i l'entorn un luxe d'espai, simplicitat i de bellesa. És clar, tot això en termes generals. N'he vist de l'alçada d'un campanar d'ambdues bandes: he vist protestar en un ajuntament pel soroll dels tractors del diumenge al matí quan es llauren les vinyes. He vist, no us ho perdeu, queixar-se a un personatge -coresponsable d’asfaltar milers d’hectàrees, soterrar quilometres de rases, explanar hectàrees de conreus, enderrocar desenes de barraques i marges de pedra seca, arrencar centenars d'arbres, tot per a fer-hi diversos polígons- doncs l'he vist queixar-se de l'asfaltat d'alguns camins rurals! Els cotxes ara corren massa i no s'hi pot passejar- deia. Incomprensió total! De fang o de pols fins el coll cada cop que vens de treballar hauries! De l'altra banda també n'hi ha per explaiar-s'hi: he vist enrunar fonts i racons preciosos sense ser estrictament necessari, he vist tales d'arbres centenaris simplement perquè molesten la visibilitat d'un tomb, he vist abocaments il·legals de tota mena per mandra o per estalviar-se quatre rals. Les masies són un luxe escàs i cada cop més hereus desencantats d'un ruïnós negoci agrícola se'n desfaran a mans de famílies amb liquiditat; moltes estrangeres, totes urbanes. Les terres quedaran concentrades en poques mans; només per aquells que s'hi puguin dedicar de ple. Incomprensió mútua però condemnats a entendres. D'una banda cal estimar l'entorn però també apreciar la seva gent, si més no comprendre-la. Conèixer amb profunditat ens porta a estimar. De l'altra banda, cal adonar-se que una de les poques coses que queden de valor a l'entorn rural és el paisatge i que se'n pot treure rendiment. No tan sols del paisatge sinó de les noves idees i aportacions d'aquests nouvinguts; prendre les que es vegin bones, comprendre les que semblin dolentes. L'incipient economia turística té molt per recórrer, concretament l'enoturisme, al Penedès. Viure-hi tranquil, treballar-hi còmode, visitar-ho encantat, tots em de posar-hi part.

CORRUPCIÓ I TOTXO

..

D'entrada pensar que tot el món de la promoció urbanística, dels polítics desarrollistes, dels constructors, és corrupte, és, a banda d'injust, poc ajustat a la realitat. Ara bé, tot aquest món es fomenta sobre l'ambició, no dic pas que il·lícita, però al cap d'avall ambició econòmica i política.

..

Tota l'economia es basa en la competitivitat i en l'ambició individual i col·lectiva, però també en la responsabilitat i la serietat i la voluntat de servei i superació inherent a la condició humana. Però les plusvàlues i les possibilitats d'enriquiment han estat tant brutals, tant a l'abast de tothom, tan llamineres i alhora amb uns prerequisits tant poc exigents pel que fa a formació, infrastructura, coneixements i finançament, que han convertit el negoci del totxo en un festí caòtic però suculent. Les advertències no van servir de res, ni la lògica, no hi havia un pla preestablert en un mercat copsat per particulars, grans promotors, petits i grans especuladors, il·lusos hipotecats amb ànsies de millora social i petits i grans finançadors. Una orgia de diner fàcil. Crec que va el Sr. Almúnia que va dir" ¿ i quien se atrevia a retirar las copas a media fiesta?" Un bon resum. En un inici de segle amb creixement econòmic, llocs de treball, gran recaptació d'impostos, grans negocis bancaris, qui era el bonic que exigia aturador, moderació, impediments per tal d'adequar el volum de negoci al volum de demanda real? Qui s'atrevia a dir que era insostenible econòmicament parlant, sense por a l'ostracisme o encara pitjor, a equivocar-se?

..

Qui s'atrevia i s'atreveix com a mínim a dir que és insostenible per l'entorn són el ecologistes. No ni ha agrupacions ni individus més maltractats i proscrits que els ecologistes! Ja sé que moltes vegades alguns practiquen un ecologisme curt de mires i emprenyador, que es preocupa desmesuradament per l'arbre de la cantonada quan estan trinxant milers d’hectàrees. Però la gent que de debò ha lluitat i aixecat la veu contra infrastructures mal planificades i contra creixements i planificacions fora de mida, han estat insultats i odiats en silenci. Ningú tolera els idealistes! Odien qualsevol ingerència que de rebot pugui casualment perjudicar els seus interessos econòmics! Molts no entenen que es pugui estar en contra de qualsevol creixement! El dessarollisme els hi ha posat el pa a la boca! Com pot ser que s'hi dediquin sense treure'n res a canvi? Mal parits! Anormals! Ningú sap com fer les coses d'altra manera... i ara havien trobat el paradigma del creixement econòmic a l'abast dels llestos també... i fins hi tot dels burros intrèpids. Qui no arrisca no pisca. Rebenta la bombolla - pobre de tu que ho insinuessis! irresponsable!- i tornen a buscar gent formada, alternatives d'inversió, economia sostenible, competitiva internacionalment, valor afegit, qui s'ha afartat i retirat a temps... a esperar, qui s'hi ha entrempat ja s'ho farà. És lamentable.

..

Però tot això de pressa, de pressa, doblar, triplicar, quadruplicar, quintuplicar... ni la droga donava tant. En pocs anys s'han planificat, construït, requalificat, venut, aturat, traspassat, reiniciat, subrogat i licitat milers i milers de construccions i infrastructures de tota mena, i és clar, en aquest bosc caòtic els llops del blanqueig de diners, l'evasió d'impostos, les comissions, l'estafa i l'especulació han corromput a molts, i alguns polítics peces d'aquest engranatge, han sucumbit a l'euro. Fantàstic exemple i referent que poden esdevenir pels nostres joves en formació! Fabulós antídot per reforçar el missatge de la cultura de l'esforç! Immillorable antídot per lluitar contra l'abstenció! Sembla que el litoral valencià i ara el català no se'n salven. Caldrà esperar sentències però em temo el pitjor.

I ara que? Qui rescabala l'honor de la colla de veïns amb quatre pancartes reclamant seny requalificador? Trist penso que ara encara seran més odiats... doncs a sobre tenien raó! Insuportables! És inevitable, és un peix que es mossega la cua, tothom desitja que tot comenci a inflar-se altre cop; abans tenien feina i ara no. Per això els perdonen. Ells haguessin fet el mateix.

PIHIPPIES

Tots pertanyem a una colla estètica. Som uns estetes. Fins hi tot aquell que no hi té cura, aquell que va tal com raja, no se'n escapa. La imatge és intrínseca i un aparador. Fals! aquell que diu que no prejutja davant d'un personatge i la fila que fa!
Curiós és però el cas paradigmàtic d'alguns... diguem-ne titellaires, o peus negres, fumetes de la penya del cervessot que dit jo. Amb tots els respectes però, cadascú que visqui com vulgui, però vull remarcar l'extrema cura en la imatge que projecten. Si us dic; rastes agafades amb un monyo, samarreta imperi esparracada, sandàlies, pantalons amples, ronyonera plena de paper de fumar i el gos famolenc, de pel curt, que l'acompanya... no em digueu que no segueixen un cànon! Ni les més pijes presenten una imatge tant mimètica a les seves semblants! Pocs se'n escapen dels models a seguir, no hi ha imatges alternatives ja, sinó complementàries. Malviatge! devien dir els punks en observar les passarel·les que inspiraven! La moda ha anat incorporant elements estètics propis d'ambients marginals o models a priori radicalment anticomercials, transformant-los i fent-ho atractiu sobretot als joves que sempre han buscat transgredir. Transformant-ho hàbilment però per a donar empara a l'atreviment, a una transgressió pactada, on es garanteix que la societat no oferirà resistència, més enllà de la padrina de torn, escudats sota la rúbrica d'una gran marca; que certifica que de 100 € no baixa. Així doncs, un exercit d'okupes idèntics, encara que arrepleguin la roba dels contenidors d'Umana, no s’escapen de ser esclaus d'una imatge intrínseca, pròpia i sempre igual arreu... i observaran amb ràbia que els pantalons esparracats i bruts, arrossegats per terra, de Dolce & Gabbana -de la pija del davant a la cua de l'atur- són més autèntics i cool que els seus.

VIVIU SEGONS EL NOSTRE CÀNON!

Eutanàsia, avortament, homosexualitat, família, sexualitat, educació i religió. Són temes complexos i polèmics. Amb les regulacions que calguin sobretot si es perjudica a tercers, aquí és on suscita més polèmica l’avortament, en tinc una consideració basada en una màxima: "viu com tu creguis i vulguis, deixa'm viure com jo cregui i vulgui, cal poder viure d'una manera o altre i ambdós, sense imposicions".

Utilitzar anticonceptius, o esperar fins al matrimoni, posar fi a un patiment absurd, creure en Déu... han de ser opcions determinades lliurament. En una societat amb multitud de religions i creences, amb famílies sense credo o agnòstiques, l'escola no pot obviar aquesta diversitat ni el pes del cristianisme, i més concretament del catolicisme, en el pòsit cultural del nostre país. L'assignatura de religions pot ser un bon temari a impartir a l'escola, però mai des d'una fe concreta. Així doncs milers de manifestants pels carrers de Madrid no han de poder evitar l'eutanàsia de ningú, ni la sexualitat dels nostres fills, ni el model de família escollit, ni el sexe de la nostra parella. De la mateixa manera tots ells, en exercici de la seva llibertat individual i col·lectiva, podran anar a missa cada diumenge, perpetuar la vida assistida d'un familiar seu, no avortar l'engendre d'un violador, i educar els fills a casa i a l'escola sota la més estricta moral i fe religiosa. Ningú, absolutament ningú, els hi prohibirà.

Aquí és on em començo a preocupar per aquesta obsessió incisiva per a fer viure a tothom segons un determinat cànon, talment com els publicistes, malgrat aquests últims s'aboquin a la persuasió i no al discurs crispat i amenaçador. La primera incursió recent, teològica, en el món de la publicitat - una mica estèril al meu entendre- va venir de la part dels ateus. Escassos autobusos per Barcelona passejaven un missatge simple, respectuós i en la línia dels publicistes; persuasiu (1). L’Església Catòlica no s'ha quedat enrere, i amb una campanya més agressiva i fal·laç, barrinant de passada el prestigi de l'ecologisme, ha mostrat un nen que ja gateja al costat d'un linx (euroasiàtic per cert) comparant-ne la protecció (2).

Vagi per davant però la llibertat de publicitar i manifestar el que la Conferència Episcopal cregui convenient, però molt en temo que vistes certes afirmacions (3) i termes, davant d'un panorama polític més favorable no dubto del seu intent de regular el nostre comportament per llei. D'antecedents no els en falten. Així doncs hem de tolerar el fons, però no segons quines formes. En el futur, però, tinc l’esperança que l’esdevenir de la societat suavitzarà el discurs d'aquesta Església, fent-la més acollidora, persuasiva i tolerant. Donem-nos la pau... i deixeu-nos en pau.




(1) 'Probablement Déu no existeix. Deixa de preocupar-te i gaudeix de la vida'. Campanya també promoguda pels Ateus de Catalunya

(2) Campanya promoguda per la Conferència Episcopal Espanyola presidida pel Sr. Antonio María Rouco Varela

(3) "El aborto con píldora también és un crimen"

NOMÉS PODEM SER ATEUS

__

Sóc conscient que ara tocaré un tema molt delicat. I que potser el títol d'aquesta reflexió té un xic de descentrat, però els titulars ja ho tenen això, la voluntat és d'atraure la mirada. Sempre he pensat que ser purament racional ens allunya certament d'una part molt important del que és "ser". El nostre cervell ens permet fruir o patir de la nostra part emocional fins el punt de perdre'ns. Però sincerament un home fet i dret i que toca de peus a terra n'ha de sentir d'una alçada d'un campanar i certs ritus, aplecs o litúrgies li poden semblar autèntiques extravagàncies, que en un altre context no pertanyerien a l'àmbit de la normalitat. Vull procurar no faltar al respecte, però tampoc vull trair al que penso. Un pot entrar a reflexionar sobre l’historia de les religions i la ingent quantitat de deus que han passat per les ments dels homes, els beneficis i els perjudicis que aquestes creences han aportat a l'home. El que és clar que en tots els processos evolutius de les societats les creences han estat inevitables i una part molt influent de la història. Vull parlar de creences i no de Déu i menys del Cristianisme doncs sovint es cau en l'etnocentrisme europeu i ben suposo que els 2000 milions de seguidors de les diferents faccions cristianes no pensen que els 5000 milions de terrícoles restants estan ben equivocats. Amb la religió em passa com amb la monarquia, em costa admetre que forma part de la societat adulta, que forma part també de ments privilegiades, de persones extremadament intel·ligents i sempre em penso que els collen els interessos, que no pot ser, que defugen de la sinceritat i malauradament massa sovint estic equivocat. Però malgrat això no dubto. Les societats primitives necessitaven divinitats per a justificar el món. La fe. Les societats modernes han evolucionat mentre se'n han deslliurat. No parlo només dels progressos científics, ofegats constantment pel fanatisme, sinó de progressos socials, de llibertat i de justícia, valors que paradoxalment moltes religions en origen els establien com a dogmes. La igualtat entre els homes, dones, jueus, musulmans, homosexuals, ateus, rics i pobres, malgrat ens queda molt per avançar, ha estat a força d’introduir en les societats i sobretot en el poder, valors que certes religions històricament han negat. El bé! Si senyor, la societat més raonable ha fet més pel bé, trencant la repressió davant de la falta de llibertat, davant de la injustícia, que moltes creences imposades. I no parlo d'incendiaris, ni de marxistes, sinó d'aquesta societat que s'equilibra entre aquests extrems impregnada de mil influències, massa cops a patacades i que evoluciona els valors benèvols de sempre per aconseguir la convivència pacífica i sostenible. Al segle XXI no podem negar l'evolució de les espècies (1), no podem lapidar a una dóna per ser adúltera (2), hem de promoure una societat laica amb valors que són universals i tot i que els ateus no disposem de la força de la fe, ni el control que proporcionen les religions, podem educar i donar exemple també amb el respecte cap als creients, però raonablement apartar-los del quadre de comandament, doncs malgrat el cert desconcert que provoca el viure sense un déu que ho explica tot, no ens impedeix conduir millor la humanitat que sota els efectes d'una embriagadora música celestial que no respon a la raó. Ja no cal déu per explicar el món. Malgrat tot el que ens queda per saber, els deus van néixer en la ment de la humanitat i moriran amb la humanitat i sense nosaltres restarà Tot.


1.-) Veieu que està passant als EUA amb el Creacionisme "científic"
i el que pensa la inefable Sarah Palin

2.-) Algunes creences són totalment contraposades a certs valors, cal veure quin és el tipus de justícia que s'imparteix.

.

TORNANT AL CENTRE DE GRAVETAT PERMANENT

Com deia en Franco Battiatto "cerco un centro de gravità permanente" i així tot i tothom. Totes les masses fan mal i d'ençà que comentàvem en aquest mateix bloc les claus d'aquesta crisis (1) els esdeveniments es van redreçant molt en la línia dels economistes més pessimistes... i sincers. S'opina que tant parlar de crisis esporugueix als inversos i als consumidors, segurament raó no els en falta, les emocions intervenen en el mercat, però tan sols avancen o retarden el que és inevitable; tard o d'hora l'economia real entra en ressonància amb l'economia emocional... la de l'histerisme, l'eufòria i aquestes coses. Així doncs la producció d'habitatge a Espanya s'atura a l'espera de l’absorció de l'estoc existent. Si no entren prou comandes garantitzades de compra, el fabricant de totxos hauria d’adaptar progressivament la línia de producció a la demanda real, no hauria d'intuir les vendes, omplir el magatzem d'estoc perquè molts clients han passat a interessar-se per la botiga: donen garanties de compra? ofereixes bons preus? has crescut massa? si no et regules, ho farà el mercat per tu. El mateix ha passat amb els preus, si ho analitzem de forma individualitzada: busquen el seu equilibri. Penso que els preus sota una gran demanda (real o no real) s'han adaptat a la màxima quantitat hipotecable! Quant podeu pagar? doncs això és el que valdrà. Tant és així que un cop aconseguit el sostre vidre que la classe mitja espanyola podia pagar, no es van abaratir els pisos sinó que es van anar fent més petits, quan l'Euribor remuntava ja, no es van abaratir els pisos, es van allargar els períodes d'amortització, quan van sortir al mercat tots els pisos de segona mà dels compradors de nous, no es van abaratir els pisos, al contrari, havien de finançar pisos que només es podien adquirir si te'n venies un de vell i t'hipotecaves fins el coll. Quan les quotes podien fer enrera a la gent, no es van abaratir els pisos, es van oferir un períodes de carència a interès baix i d’aquí dos anys ja us ho trobareu. Quan les quotes eren de bojos, no es van abaratir els pisos, es van deixar de finançar el cotxe, els mobles i el casament dins la hipoteca del pis. I tanta flexió acaba fatigant el sistema i parteix. Tothom s'ha apuntat al carro de construir i vendre i al de comprar i especular i arriba un dia que veus que comences a poder triar, que si no és aquest serà el del costat, que tinc uns amics que van desesperats per vendre's el pis vell, que ja són al nou i la seva hipoteca superastronòmica és provisional, es veu... que va fer el negoci del segle, es veu... l’eufòria ens va bé a tots i la histèria ben al contrari, però les dues es paguen cares. La demanda fictícia casa amb una oferta fictícia i aquí s'hi barregen molts interessos especuladors per a fer-ho durar. Senyors! que 250000€ a 35 anys al 4,35+0,5 són 1238€/mes! Amb que es menja? El més trist és que molts són joves que estan passant els millors anys de la seva vida amb l'aigua al coll. Molts bancs no han analitzat el risc, s'han limitat a complaure client i venedor, sí, és clar que amb l’Euribor al 2,2 la quota era de 920 €/mes, però no fora bo haver advertit que si no fos perquè el món sencer s'esfondraria, el tipus podrien arribar al 6 o 7%? (Imagineu-vos! 7%+0,5, 250000€ a 35 anys són 1685€/mes, si fossin 300000€: 2023€/mes!) Heus aquí un nou equilibri trobat! El centre de gravetat de l’Euribor! l’Euribor no puja perquè no pot i ja està! si tothom cobrés 3000 €/mes, els pisos valdrien 600000€ i l'Euribor un 10%

(1) Si voleu disposar de més informació, de manera amena i entenedora sobre les claus d'aquesta crisi: escolteu els experts: La Crisis Ninja de Leopoldo Abadia