TORNANT AL CENTRE DE GRAVETAT PERMANENT

Com deia en Franco Battiatto "cerco un centro de gravità permanente" i així tot i tothom. Totes les masses fan mal i d'ençà que comentàvem en aquest mateix bloc les claus d'aquesta crisis (1) els esdeveniments es van redreçant molt en la línia dels economistes més pessimistes... i sincers. S'opina que tant parlar de crisis esporugueix als inversos i als consumidors, segurament raó no els en falta, les emocions intervenen en el mercat, però tan sols avancen o retarden el que és inevitable; tard o d'hora l'economia real entra en ressonància amb l'economia emocional... la de l'histerisme, l'eufòria i aquestes coses. Així doncs la producció d'habitatge a Espanya s'atura a l'espera de l’absorció de l'estoc existent. Si no entren prou comandes garantitzades de compra, el fabricant de totxos hauria d’adaptar progressivament la línia de producció a la demanda real, no hauria d'intuir les vendes, omplir el magatzem d'estoc perquè molts clients han passat a interessar-se per la botiga: donen garanties de compra? ofereixes bons preus? has crescut massa? si no et regules, ho farà el mercat per tu. El mateix ha passat amb els preus, si ho analitzem de forma individualitzada: busquen el seu equilibri. Penso que els preus sota una gran demanda (real o no real) s'han adaptat a la màxima quantitat hipotecable! Quant podeu pagar? doncs això és el que valdrà. Tant és així que un cop aconseguit el sostre vidre que la classe mitja espanyola podia pagar, no es van abaratir els pisos sinó que es van anar fent més petits, quan l'Euribor remuntava ja, no es van abaratir els pisos, es van allargar els períodes d'amortització, quan van sortir al mercat tots els pisos de segona mà dels compradors de nous, no es van abaratir els pisos, al contrari, havien de finançar pisos que només es podien adquirir si te'n venies un de vell i t'hipotecaves fins el coll. Quan les quotes podien fer enrera a la gent, no es van abaratir els pisos, es van oferir un períodes de carència a interès baix i d’aquí dos anys ja us ho trobareu. Quan les quotes eren de bojos, no es van abaratir els pisos, es van deixar de finançar el cotxe, els mobles i el casament dins la hipoteca del pis. I tanta flexió acaba fatigant el sistema i parteix. Tothom s'ha apuntat al carro de construir i vendre i al de comprar i especular i arriba un dia que veus que comences a poder triar, que si no és aquest serà el del costat, que tinc uns amics que van desesperats per vendre's el pis vell, que ja són al nou i la seva hipoteca superastronòmica és provisional, es veu... que va fer el negoci del segle, es veu... l’eufòria ens va bé a tots i la histèria ben al contrari, però les dues es paguen cares. La demanda fictícia casa amb una oferta fictícia i aquí s'hi barregen molts interessos especuladors per a fer-ho durar. Senyors! que 250000€ a 35 anys al 4,35+0,5 són 1238€/mes! Amb que es menja? El més trist és que molts són joves que estan passant els millors anys de la seva vida amb l'aigua al coll. Molts bancs no han analitzat el risc, s'han limitat a complaure client i venedor, sí, és clar que amb l’Euribor al 2,2 la quota era de 920 €/mes, però no fora bo haver advertit que si no fos perquè el món sencer s'esfondraria, el tipus podrien arribar al 6 o 7%? (Imagineu-vos! 7%+0,5, 250000€ a 35 anys són 1685€/mes, si fossin 300000€: 2023€/mes!) Heus aquí un nou equilibri trobat! El centre de gravetat de l’Euribor! l’Euribor no puja perquè no pot i ja està! si tothom cobrés 3000 €/mes, els pisos valdrien 600000€ i l'Euribor un 10%

(1) Si voleu disposar de més informació, de manera amena i entenedora sobre les claus d'aquesta crisi: escolteu els experts: La Crisis Ninja de Leopoldo Abadia