diumenge, 12 de setembre del 2010

MENTIDA



Goebbels (1) deia: "Una mentida repetida adequadament mil vegades es converteix en una veritat" Algú recorda el inefable ministre d'interior Ángel Acebes?(2) El comportament humà ha estat modelat sota unes instruccions fermes, un camí recte, que no permet errors, fracassos... tot i que quelcom d'instintiu també hi ha. La nostra ensopegada, aquell pas errat fora del vial, la nostra incapacitat d'acomplir els nostres objectius/desigs, triats o imposats, o perduts per camins que no són els nostres, ens empeny a adoptar imminents mesures correctores. Aquestes correccions poden ser reals (fets) o fictícies (mentides). No assumir allò que passa, ens pot dur a enganyar. Del contrari crec i valoro com a positiu assumir, reconèixer i fer, i corregir si cal. La mentida: substituta de la realitat. Si, per què la veritat porta molt a perdre, o ens exposa a la desaprovació dels altres; hem sortit del camí! no has complert les promeses! El senyor Acebes hi tenia molt a perdre, ben cert, amb aquella realitat. Però que porta a la gent, malgrat l'evidència, a creure una mentida? una mentida repetida, com la cita de Goebbels o la més popular i masses vegades injusta "cuando el rio suena algo lleva" Masses vegades ens fabriquem les nostres veritats al gust, segons els que volem creure'ns, però tard o d'hora caldrà mirar de fit a fit els fets.

En política i en la corrupció mediàtica, la repetició de la mentida evident, el desvergonyiment de negar allò comprovable, d'anar restant presència dels fets originals, la manipulació cooperativa, el suborn, pot crear una realitat nova, substituta, sinó per tothom, pels predisposats. Davant els presumptes casos de corrupció que esquitxen CDC i PSC, alguns es decantaran cap a l'abstenció decebuts, d'altres hi veuran un empat tècnic anivellador, i molts hi posaran un vel opac per no interrompre anys d'argumentació a taula i res que pugui esgavellar un idil·li polític, i no passar a engreixar la trista i grisa colla dels desenganyats i descreguts.

En altres àmbits vitals, la deficient comunicació, la vergonya, la falta de respecte al proïsme, la falta de valors, també aboquen a l'engany, la mentida, la justificació piadosa... pietat a un mateix. La por a exposar-se als altres tal com és, tal com ha actuat. I aquí encara més, la por a assumir la realitat, pot ben portar a creure’s les pròpies falsedats, si més no a trossejar la realitat en bocins ben petits, irreconeixibles, i anant-los justificant un a un, per a treure'n conclusions noves: mentides.


1.-Paul Joseph Goebbels (1897-1945) Polític alemany.

2.- Ángel Acebes




dimarts, 7 de setembre del 2010

EL DILEMA DE LA MERITOCRÀCIA

Quan un s'abandera per una causa clara, simple i extrema, poc li costa transmetre el seu missatge. Els partidaris d'això o d’allò! Res de matisos! Partidaris clars, abanderats destacats. He vist massa sovint que seguint qualsevol d'aquests profetes aniríem a mal borràs. Prefereixo assumir la complexitat de les coses, malgrat les inevitables simplificacions ens ajuden a analitzar-ho i creure que entendre-ho tot millor. La meritocràcia, quin dilema! Segons per què si, segons per què no. I en l'educació? Trobaríeu bé agrupar el nens per nivells per extreure'n l’excel·lència? Una segregació intel·lectual? pot esdevenir segregació social? i el risc d'encasellar erròniament a un frustrat geni? cal potenciar la competitivitat o cal, pel contrari, que ens igualem a tots en la mediocritat? cal donar a tots les mateixes oportunitats costi el que costi? En definitiva, cal canviar el "sistema" primer i després els mètodes formatius, o primer els mètodes formatius i per després canviar el "sistema"? Quin dilema! qui ho diria, oi? que res sigui senzill?

Molt em temo que el "sistema" no el canviaren si no és per força. Massa sovint he vist amollar-se molt bé, a qui no ho diries mai, als luxes i benestar que ofereixen una targeta de crèdit o el favor d'un bon mecenes (1). Així doncs sigui per crear professionals més preparats, o per crear ciutadans més conscients, cal aconseguir el màxim rendiment formatiu i alhora no deixar-se gent a la cuneta! Potser no aconseguirem la igualtat d'oportunitats, però si oportunitats, altres oportunitats. On és el drama? Doncs que ja sabem com funciona tot, i potser ens en sortirem de governar un grup de petits genis, però sinó s'aboquen recursos, el grup més mediocre s'enfonsarà encara més en la seva exclusió... i això va per barris, està demostrat, excepte comptades excepcions l'entorn socio-econòmic i la immigració són determinants...

Ara tenim un nivell d'educació mediocre, un atur juvenil que ratlla el 40% (2) i alhora més d'un 40% de titulats superiors ocupant llocs de treball de qualificació inferior als seus estudis (3). Molta frustració! Perquè tant d'esforç? - es preguntaran els joves- Que s'ha fet malament? De vegades un s'oblida que, a la fi del procés formatiu sinó abans, ens haurem d'incorporar al món laboral... a no ser que ja ho tinguem tot mastegat, ep! ( llavors res a veure amb la meritocràcia...) Amb aquest panorama no m'estranya que hi hagin bufetades per incorporar-se al funcionariat... malgrat també altres inputs socials viscuts i instintius empenyen als joves a aferrar-se a la seguretat.

Cal un sistema educatiu alhora competitiu i sensible. Perquè amb una bona educació i l'esforç no podem ser feliços? Cal preparar-nos cap a la societat que ens trobarem, donar esperances i alhora eines per la superació de les frustracions! Calen recursos per donar un mínim a tothom, evitant la degradació, però alhora cal potenciar al potencial: ells generaran més "progrés" o, si més no, seran capaços de canviar el "sistema".

-----

1.- Mecenes voluntari o involuntari; que és tradició dels qui reneguen del diner, no donar-los valor al gastar ni importància per tornar-los. Dits cara-dures altrament.

2.- veure http://www.matthewbennett.es/2140/la-tasa-de-paro-juvenil-em-espana-fuera-de-control/

3.- veure El País del 7 de setembre 2010