...
Es debat constantment sobre el concepte identitari que es vincula a tota comunitat, doncs es generen problemàtiques i passions de tota mena. Tota comunitat vinculada a un territori moltes vegades adopta una llengua i uns trets comuns, siguin quins siguin; de caire cultural, caràcter, religió i tarannà. És pot negar això? Altre cosa és que agradi o no! És l'etern debat dels nacionalismes. Les dicotomies nacionalista/ciutadà del món, local/cosmopolita, tradició/multiculturalitat, provincianisme/globalització, conservadors/progressistes amaguen certs paranys, en primer lloc la seva falsa oposició i certs perills com la anihilació de les singularitats i l'engoliment cap a una globalització falsament alliberadora. Altres comunitats, com la diàspora jueva, molts anys han perdurat malgrat l'absència d'un estat (territori) on sostindre's, no pot negar-se doncs que el concepte de comunitat existeix, uneix i identifica més enllà de l'existència d'Israel, el Tibet o els Països Catalans. Com tot, el model nacional i estatal d'organització terrestre, té coses bones i dolentes. Principalment als anys 20 i 30 l'esquerra obrera a Europa, influïda pel recent experiment soviètic, concebia les relacions humanes al marge de les nacionalitats; les noves coordenades responien a la lluita de classes. Així doncs la cooperació internacional entre obrers de tot Europa i el món esdevenia per la pertinença a una mateixa classe però no a un territori. Per tant la pesta dels nacionalismes i els estats (sobretot els comandats per les monarquies i la burgesia) al seu entendre eren instruments de repressió i de fet molts van derivar perillosament cap el feixisme (1). Però, això sempre és així? Penso, sobretot ara ja madurs en les democràcies parlamentàries, l'ordenació i organització dels territoris en regions autònomes (diguin-se estats, països o comunitats) és la única solució factible. Això, senyors meus, portarà inevitablement un sentiment de pertinença. La identitat pot lligar un replegament excloent, però un desarrelament pot transmetre un desmembrament social i una nul·la implicació amb l'entorn. Ja no és tant cert el contrari pagès/home de món. El món ha canviat fent equilibris entre diferents maneres d'entendre la vida i per sort cap s'ha imposat a l'altre. Així doncs qualsevol nacionalista pot ser cosmopolita i obert com el qui més i així també la societat a qui pertany. Però, a qui pertany el territori que trepitgem? Escriptures notarials a banda, la via pública és apropiada per tots nosaltres i decidim ( més o menys) qui ens l'administra i qui més ens beneficia o respon a la voluntat canviant i evolutiva de les majories. Ah! però, que passa quan ve el nouvingut? doncs res, un serà engolit per la societat receptora i serà ordenat en el procés comú. Altre cosa serà l'aparició de notables percentatges d’immigrants, cert que la pobresa és un problema per si sol, però una invasió pot provocar friccions al marge de l'estatus. Freqüentment un territori suporta una comunitat més o menys estable. És lícit doncs? És just que s’exigeixi flexibilitat i adaptació a les resultants costums del comú als arribats de nou? Potser fora més bonic i enriquidor una adaptació mútua (que hi és poc o molt), però crec que no s'ha de trobar estrany el recel i la convicció de que ha de ser qui arriba sobre qui recaigui l'esforç. El lliure flux de població mundial, tal i com estan les coses, seria ni més ni menys abocar-se a una anarquia. Papers per tothom queda molt bé, però trepitjar de peus a terra de tant en tant també fa falta. Cal política d'immigració i política d'integració, i la societat resultant, immigrants integrats inclosos, també exigirà regulació a la propera tongada de nouvinguts a la nostra nació.
1.- Llegiu l'obra de Kurt Tucholsky "Entre l'ahir i el demà" Ed. Quaderns Crema.
