Tots pertanyem a una colla estètica. Som uns estetes. Fins hi tot aquell que no hi té cura, aquell que va tal com raja, no se'n escapa. La imatge és intrínseca i un aparador. Fals! aquell que diu que no prejutja davant d'un personatge i la fila que fa!
Curiós és però el cas paradigmàtic d'alguns... diguem-ne titellaires, o peus negres, fumetes de la penya del cervessot que dit jo. Amb tots els respectes però, cadascú que visqui com vulgui, però vull remarcar l'extrema cura en la imatge que projecten. Si us dic; rastes agafades amb un monyo, samarreta imperi esparracada, sandàlies, pantalons amples, ronyonera plena de paper de fumar i el gos famolenc, de pel curt, que l'acompanya... no em digueu que no segueixen un cànon! Ni les més pijes presenten una imatge tant mimètica a les seves semblants! Pocs se'n escapen dels models a seguir, no hi ha imatges alternatives ja, sinó complementàries. Malviatge! devien dir els punks en observar les passarel·les que inspiraven! La moda ha anat incorporant elements estètics propis d'ambients marginals o models a priori radicalment anticomercials, transformant-los i fent-ho atractiu sobretot als joves que sempre han buscat transgredir. Transformant-ho hàbilment però per a donar empara a l'atreviment, a una transgressió pactada, on es garanteix que la societat no oferirà resistència, més enllà de la padrina de torn, escudats sota la rúbrica d'una gran marca; que certifica que de 100 € no baixa. Així doncs, un exercit d'okupes idèntics, encara que arrepleguin la roba dels contenidors d'Umana, no s’escapen de ser esclaus d'una imatge intrínseca, pròpia i sempre igual arreu... i observaran amb ràbia que els pantalons esparracats i bruts, arrossegats per terra, de Dolce & Gabbana -de la pija del davant a la cua de l'atur- són més autèntics i cool que els seus.
