MENTIDA

Goebbels (1) deia: "Una mentida repetida adequadament mil vegades es converteix en una veritat" Algú recorda el inefable ministre d'interior Ángel Acebes?(2) El comportament humà ha estat modelat sota unes instruccions fermes, un camí recte, que no permet errors, fracassos... tot i que quelcom d'instintiu també hi ha. La nostra ensopegada, aquell pas errat fora del vial, la nostra incapacitat d'acomplir els nostres objectius/desigs, triats o imposats, o perduts per camins que no són els nostres, ens empeny a adoptar imminents mesures correctores. Aquestes correccions poden ser reals (fets) o fictícies (mentides). No assumir allò que passa, ens pot dur a enganyar. Del contrari crec i valoro com a positiu assumir, reconèixer i fer, i corregir si cal. La mentida: substituta de la realitat. Si, per què la veritat porta molt a perdre, o ens exposa a la desaprovació dels altres; hem sortit del camí! no has complert les promeses! El senyor Acebes hi tenia molt a perdre, ben cert, amb aquella realitat. Però que porta a la gent, malgrat l'evidència, a creure una mentida? una mentida repetida, com la cita de Goebbels o la més popular i masses vegades injusta "cuando el rio suena algo lleva" Masses vegades ens fabriquem les nostres veritats al gust, segons els que volem creure'ns, però tard o d'hora caldrà mirar de fit a fit els fets.

En política i en la corrupció mediàtica, la repetició de la mentida evident, el desvergonyiment de negar allò comprovable, d'anar restant presència dels fets originals, la manipulació cooperativa, el suborn, pot crear una realitat nova, substituta, sinó per tothom, pels predisposats. Davant els presumptes casos de corrupció que esquitxen CDC i PSC, alguns es decantaran cap a l'abstenció decebuts, d'altres hi veuran un empat tècnic anivellador, i molts hi posaran un vel opac per no interrompre anys d'argumentació a taula i res que pugui esgavellar un idil·li polític, i no passar a engreixar la trista i grisa colla dels desenganyats i descreguts.

En altres àmbits vitals, la deficient comunicació, la vergonya, la falta de respecte al proïsme, la falta de valors, també aboquen a l'engany, la mentida, la justificació piadosa... pietat a un mateix. La por a exposar-se als altres tal com és, tal com ha actuat. I aquí encara més, la por a assumir la realitat, pot ben portar a creure’s les pròpies falsedats, si més no a trossejar la realitat en bocins ben petits, irreconeixibles, i anant-los justificant un a un, per a treure'n conclusions noves: mentides.


1.-Paul Joseph Goebbels (1897-1945) Polític alemany.

2.- Ángel Acebes

EL DILEMA DE LA MERITOCRÀCIA

Quan un s'abandera per una causa clara, simple i extrema, poc li costa transmetre el seu missatge. Els partidaris d'això o d’allò! Res de matisos! Partidaris clars, abanderats destacats. He vist massa sovint que seguint qualsevol d'aquests profetes aniríem a mal borràs. Prefereixo assumir la complexitat de les coses, malgrat les inevitables simplificacions ens ajuden a analitzar-ho i creure que entendre-ho tot millor. La meritocràcia, quin dilema! Segons per què si, segons per què no. I en l'educació? Trobaríeu bé agrupar el nens per nivells per extreure'n l’excel·lència? Una segregació intel·lectual? pot esdevenir segregació social? i el risc d'encasellar erròniament a un frustrat geni? cal potenciar la competitivitat o cal, pel contrari, que ens igualem a tots en la mediocritat? cal donar a tots les mateixes oportunitats costi el que costi? En definitiva, cal canviar el "sistema" primer i després els mètodes formatius, o primer els mètodes formatius i per després canviar el "sistema"? Quin dilema! qui ho diria, oi? que res sigui senzill?

Molt em temo que el "sistema" no el canviaren si no és per força. Massa sovint he vist amollar-se molt bé, a qui no ho diries mai, als luxes i benestar que ofereixen una targeta de crèdit o el favor d'un bon mecenes (1). Així doncs sigui per crear professionals més preparats, o per crear ciutadans més conscients, cal aconseguir el màxim rendiment formatiu i alhora no deixar-se gent a la cuneta! Potser no aconseguirem la igualtat d'oportunitats, però si oportunitats, altres oportunitats. On és el drama? Doncs que ja sabem com funciona tot, i potser ens en sortirem de governar un grup de petits genis, però sinó s'aboquen recursos, el grup més mediocre s'enfonsarà encara més en la seva exclusió... i això va per barris, està demostrat, excepte comptades excepcions l'entorn socio-econòmic i la immigració són determinants...

Ara tenim un nivell d'educació mediocre, un atur juvenil que ratlla el 40% (2) i alhora més d'un 40% de titulats superiors ocupant llocs de treball de qualificació inferior als seus estudis (3). Molta frustració! Perquè tant d'esforç? - es preguntaran els joves- Que s'ha fet malament? De vegades un s'oblida que, a la fi del procés formatiu sinó abans, ens haurem d'incorporar al món laboral... a no ser que ja ho tinguem tot mastegat, ep! ( llavors res a veure amb la meritocràcia...) Amb aquest panorama no m'estranya que hi hagin bufetades per incorporar-se al funcionariat... malgrat també altres inputs socials viscuts i instintius empenyen als joves a aferrar-se a la seguretat.

Cal un sistema educatiu alhora competitiu i sensible. Perquè amb una bona educació i l'esforç no podem ser feliços? Cal preparar-nos cap a la societat que ens trobarem, donar esperances i alhora eines per la superació de les frustracions! Calen recursos per donar un mínim a tothom, evitant la degradació, però alhora cal potenciar al potencial: ells generaran més "progrés" o, si més no, seran capaços de canviar el "sistema".

-----

1.- Mecenes voluntari o involuntari; que és tradició dels qui reneguen del diner, no donar-los valor al gastar ni importància per tornar-los. Dits cara-dures altrament.

2.- veure http://www.matthewbennett.es/2140/la-tasa-de-paro-juvenil-em-espana-fuera-de-control/

3.- veure El País del 7 de setembre 2010

L'EDUCACIÓ

Amb l'evolució de les societats occidentals durant la segona meitat del segle XX, i ja entrats al segle XXI un pot analitzar a vista d'ocell els models educatius i comportaments que han rebut i desenvolupat fins a quatre generacions de nens i nenes que han esdevingut dones i homes fets i drets, entre ells nosaltres mateixos. Amb els EUA al capdavant i Europa, un tros més que un altre, trepitjant-li els talons, un ha pogut emmirallar-se constantment amb el gegant americà com si fos una mena retrovisor que reflexa el futur. Els nous models socials, els nous models familiars, la incorporació de la dona a la feina, l'aparició de les guarderies, la nova relació pares-escola, tot plegat i generalitzant és clar, ha anat evolucionat més o menys cap un camí dibuixat des de els països més desenvolupats econòmicament. Malgrat tot, hi ha tantes realitats, com famílies, com barris, com ciutats, com contexts religiosos o socio-econòmics. Però com sempre ens centrarem amb la classe modesta i mitja que acapara el gruix dels nostres carrers. Cap on s'ha d'encarar l'educació dels qui venen? Cap a la competitivitat? l'especialització, l'excel·lència, l’adaptació al món laboral? o pel contrari, cap a les ciències i les lletres bàsiques? cap l'educació emocional, l'empatia, la llibertat d'elecció i cap a la capacitació per esdevenir un ciutadà feliç i realitzat? Són incompatibles la fermesa en l'estricta educació del comportament i l'educació no repressiva? És possible que un nen no doni pel sac en un restaurant i alhora sigui feliç? O el problema el té el que creu que en un restaurant els nens no poden jugar i ballar, que és per cert el que a mi, quan era petit, també m’agradava fer? Podem fer tots el que ens vingui en gana? La resposta es respon sola, però no totes aquestes preguntes tenen un resposta tan clara. Cada època, cada context, ens permet uns luxes, com ara formar-nos en art i pintura; però si no hi ha una economia que permeti en primer lloc cobrir les necessitats bàsiques, difícilment existirà un patrocini o un consum d'aquest art... i el pobre ciutadà-pintor es morirà de gana. Tothom té admiració per grans músics, pintors, escriptors i intel·lectuals de temps pretèrits. Totes aquestes obres, totes les càtedres adreçades al seu estudi, van ser exclusivament a l'abast de les classes més adinerades i potents, molts d'aquests artistes van ser fills de la noblesa i de la burgesia o van sustentar-se a costa de mecenes que valoraven l'art i el coneixement. El capital multiplica les possibilitats de desenvolupar l'art, o sinó pregunteu quantes galeries han tancat aquests anys durs de crisi. Així doncs Europa mira Amèrica i planifica plans d'estudis que vagin per feina, de nou, després d'uns anys compartint el luxe de formar-se en llengües clàssiques, en literatura, en història de l'art, ara tornaran a ser disciplines reservades als més acomodats i a aquells que creguin poder encaixar en un espai sustentat per la resta d'economia productiva. És trist, sí, i hi ha el perill que perdem molt pel camí. Cal escollir. Per la capacitació cap a una bona formació hi té a veure una bona educació, l'escola hi pot fer però la família hi juga un paper fonamental. La famosa cultura de l'esforç. Compromís i sacrifici són paraules molt lletges, però centren les discussions en el model educatiu. La permissibilitat en vers la repressió de fa uns anys, esdevenen els arguments que esgrimeixen aquells que veuen en la joventut actual una falta responsabilitat social i laboral. A falta de dades, però, podria aventurar-me a afirmar que avui hi ha més voluntaris en tasques socials i més implicats en política que mai, que hi ha més llicenciats i més formació que en anteriors èpoques. Ens passa alguns que som fills de l'austeritat, del pa amb xocolata i la televisió amb dos canals, fills de l'estirada d'orelles i del seu i calla, i del rebés si crides, però també de la primera escola pública laica i lliure, de la primera universitat amb accés a la tecnologia, en fi, disciplina, escassetat, esforç, però alhora llibertat, oportunitat i estabilitat. Des del nostre prisma aquells qui no poden gaudir d'una classe en silenci, d'un partit de futbol al mig del carrer, d'un nivell ortogràfic mínimament acceptable, o no han sabut mai seure a taula callats, ens semblen sensiblement pitjors que nosaltres. Ells no han gaudit de l'equilibri, el pèndol ha passat fa estona en direcció contrària des d'on va agafar embranzida. Demostrat està que ni tot ni res, ni blanc ni negre, en el punt mig de totes les coses, en el centre de gravetat de totes les circumstàncies és on es situa la millor opció, des d'on podrem adaptar-nos a qualsevol esdevenir realitzant el mínim desplaçament.

CARREGANT-SE ALS REIS DEL MAMBO

Ser-hi o no ser, aquesta és la qüestió. Lobbie, star system, rovell de l'ou, excloent en general, no ser-hi, o no estar-hi connectat, remou estómacs i esmola llengües, però també mobilitza exercits de llepaculs. Qualsevol entorn local, comarcal o nacional genera, de tant en tant, un generació de destacats membres en el nucli dur, personatges, que merescudament o no, pauten, acaparen i s’exhibeixen com el tot dins el jo i la resta complement. Ser-hi o no ser, aquesta és la qüestió. Per sort, a molts poc els hi importa, fins hi tot marxen d'aquest món sense assabentar-se de tal existència. Voltar-hi a ran, sempre en contacte però amb la impossibilitat de penetrar-hi és el que més crema. Enveja masses vegades des de fora, endogàmia i exclusió tot sovint des de dins.
Fama local, per molts de bon considerar, gent jove, gent maca, que estudia, que puja i que s'implica, que sap passar-s'ho bé... en grup però, i amb tot més o menys mastegat. La resta potser també, però sense tanta gràcia s'ho miren de reüll. Ser-ne conscients potser ens ajudaria a millorar l'ambient, però és qüestió inevitable, com ah! la sort o la dissort que a tots el destí ens depara. L’efímer del lideratge tot ho esgarria i tot ho cura, fins l'arribada d'una altre jove fornada de líders, que aparenten ser més guapos, més rics i amb més èxit que la resta de mortals.

NACIÓ, IMMIGRACIÓ I INTEGRACIÓ

...

Es debat constantment sobre el concepte identitari que es vincula a tota comunitat, doncs es generen problemàtiques i passions de tota mena. Tota comunitat vinculada a un territori moltes vegades adopta una llengua i uns trets comuns, siguin quins siguin; de caire cultural, caràcter, religió i tarannà. És pot negar això? Altre cosa és que agradi o no! És l'etern debat dels nacionalismes. Les dicotomies nacionalista/ciutadà del món, local/cosmopolita, tradició/multiculturalitat, provincianisme/globalització, conservadors/progressistes amaguen certs paranys, en primer lloc la seva falsa oposició i certs perills com la anihilació de les singularitats i l'engoliment cap a una globalització falsament alliberadora. Altres comunitats, com la diàspora jueva, molts anys han perdurat malgrat l'absència d'un estat (territori) on sostindre's, no pot negar-se doncs que el concepte de comunitat existeix, uneix i identifica més enllà de l'existència d'Israel, el Tibet o els Països Catalans. Com tot, el model nacional i estatal d'organització terrestre, té coses bones i dolentes. Principalment als anys 20 i 30 l'esquerra obrera a Europa, influïda pel recent experiment soviètic, concebia les relacions humanes al marge de les nacionalitats; les noves coordenades responien a la lluita de classes. Així doncs la cooperació internacional entre obrers de tot Europa i el món esdevenia per la pertinença a una mateixa classe però no a un territori. Per tant la pesta dels nacionalismes i els estats (sobretot els comandats per les monarquies i la burgesia) al seu entendre eren instruments de repressió i de fet molts van derivar perillosament cap el feixisme (1). Però, això sempre és així? Penso, sobretot ara ja madurs en les democràcies parlamentàries, l'ordenació i organització dels territoris en regions autònomes (diguin-se estats, països o comunitats) és la única solució factible. Això, senyors meus, portarà inevitablement un sentiment de pertinença. La identitat pot lligar un replegament excloent, però un desarrelament pot transmetre un desmembrament social i una nul·la implicació amb l'entorn. Ja no és tant cert el contrari pagès/home de món. El món ha canviat fent equilibris entre diferents maneres d'entendre la vida i per sort cap s'ha imposat a l'altre. Així doncs qualsevol nacionalista pot ser cosmopolita i obert com el qui més i així també la societat a qui pertany. Però, a qui pertany el territori que trepitgem? Escriptures notarials a banda, la via pública és apropiada per tots nosaltres i decidim ( més o menys) qui ens l'administra i qui més ens beneficia o respon a la voluntat canviant i evolutiva de les majories. Ah! però, que passa quan ve el nouvingut? doncs res, un serà engolit per la societat receptora i serà ordenat en el procés comú. Altre cosa serà l'aparició de notables percentatges d’immigrants, cert que la pobresa és un problema per si sol, però una invasió pot provocar friccions al marge de l'estatus. Freqüentment un territori suporta una comunitat més o menys estable. És lícit doncs? És just que s’exigeixi flexibilitat i adaptació a les resultants costums del comú als arribats de nou? Potser fora més bonic i enriquidor una adaptació mútua (que hi és poc o molt), però crec que no s'ha de trobar estrany el recel i la convicció de que ha de ser qui arriba sobre qui recaigui l'esforç. El lliure flux de població mundial, tal i com estan les coses, seria ni més ni menys abocar-se a una anarquia. Papers per tothom queda molt bé, però trepitjar de peus a terra de tant en tant també fa falta. Cal política d'immigració i política d'integració, i la societat resultant, immigrants integrats inclosos, també exigirà regulació a la propera tongada de nouvinguts a la nostra nació.

1.- Llegiu l'obra de Kurt Tucholsky "Entre l'ahir i el demà" Ed. Quaderns Crema.