El que ve de Xina

Sovint passa que admirem el que posseeixen els altres, els seus mèrits, o les seves virtuts. Orient mira cap a occident i occident a orient. La fascinació per la cultura oriental, la seva cuina, la seva medicina i la seva filosofia, és sovint present aquí com a antídot cap a les nostres mancances, com a reforç dels nostres valors i com a nova manera d'entendre i veure les coses. El Yin Yang, el Feng Shui i els "rollitos de primavera".

Però algunes notícies sacsegen els nostres mapes mentals i ens fan exclamar: què caram està passant a la Xina!? A mitjans d'aquest octubre una nena de dos anys, Yue Yuem, va ser atropellada i ignorada pels vianants com si fos un gos. Pitjor! molts per sobre d'un gos malferit no hi passem! (1)

Voldria no dubtar al assegurar; que tothom que ha llegit la notícia a occident s'ha esgarrifat, i voldria no dubtar, tampoc, que a la Xina aquestes coses són ben rares. De fet, bona part dels mitjans a Pequin i a tota la Xina han publicat coses com: "La nació ha de reflexionar com aturar aquest declivi moral "o" L'únic que es pot fer és plorar. Plorar per la moralitat de la Xina d'avui " Em temo però, al llegir aquestes asseveracions fetes des de allà, que alguna cosa està passant...

Pel que intueixo el problema recau en quelcom molt estès a totes les latituds, quelcom que ha quallat molt en la societat xinesa i com acostuma passar, que s’emmiralla en molts aspectes en l'aparent benestar econòmic occidental. Els diners; la manera de guanyar-los ràpidament i no perdre'ls. (2) No he estat a Xina, però he begut de les fonts dels viatgers, els comercials i tot allò que m'apropen el mitjans de comunicació. Una part de la Xina sembla posseïda per l’obsessió per fer diners, els valors han desterrat la pietat, la compassió, l'empatia i l'alegria de viure per d'altres com l'esforç, el sacrifici, l'engany, l'enveja i l’egoisme. És una generalització cruel? tant com la notícia. Però això està passant. Això ha passat! Podria passar aquí? Si així fos, no m'agradaria pas que m'incloguessin en un exercit de malvats... ara bé, ploraria, ploraria i protestaria, sacsejaria els fonaments de la nostra societat... ho faran ells?

A Yue Yuem li va faltar la protecció de Cai Shen, déu de la salut i el benestar, però a Xina, o a una part d'aquesta, li falta redescobrir Buda o Confuci.

__

1) Noticia del doble atropellament: "A su lado llegan a pasar hasta cuatro personas y ninguna de ellas se acercan para socorrerla. La pequeña sigue tendida cuando se puede observar como otra camioneta se acerca lentamente y haciendo luces, pero, al ver que Yue Yuem no se mueve, pasa por encima de sus piernas" La Vanguardia

2) "Un dels detinguts ha comentat a la premsa que és conscient que en cas que la nena mori haurà de pagar, segons la legislació xinesa, uns 2.000 euros de multa. En canvi, si sobreviu, es veurà obligat a fer-se càrrec de totes les despeses de la recuperació" La Vanguardia

Indignez-vous!

Si indignez-vous! Avui he llegit a la Rahola que deia que el llibre de Hessel era un pamflet simple, buit i previsible... bé simple i previsible hi podríem estar d'acord - moltes vegades hi estic amb la Rahola- , però no pas buit de contingut; una sola paraula pot contenir l'essència d'un discurs de set hores. Ara que són a la plaça què? es pot canviar res des d'aquí? es poden transmetre missatges cohesionats? coherents? i alhora haver d’esvair qualsevol sospita de pertinença o partidisme? És estrany que la gent no renegués abans de tot el procés de resolució d'aquesta crisis... encara que sembli estrany, encara vivim massa bé. Som encara al primer món si més no.
Però ara que són a la plaça què? Vaig sentir esgarrifat la demanda per suprimir la llei anti-tabac, o la llei Sinde... no crec amb això mitiguem injustícies! També cal dir que d'altres propostes s'acosten al què, al meu entendre, cal exigir als governants. Què me'n dieu d'eliminar els paradisos fiscals? i de depurar responsabilitats de governs, reguladors, banquers, mercats i agencies de qualificació? i regular els mercats financers? i controlar l'especulació sobre les commodities? Ara bé, el govern de la Generalitat hi pot fer res? l'estat Espanyol i pot fer res ell sol? La resposta és no o ben poca cosa; ara bé, Europa i EUA globalment si però. Ells si que poden collar el paradisos, poden regular els mercats, i intervenir els bancs. Per tant, la llavor de la plaça sols florirà amb la internacionalització de la convocatòria amb certa contundència. És així de complicat i de senzill alhora. Catalunya i Espanya estan endeutats, han de tornar el deute i, els han instruït que ara cal tornar el que es deu, les conseqüències doncs recauen sobre tots nosaltres. Per una banda tenim els rescats com el de Grècia que s'ingressen directament als comptes dels bancs alemanys i francesos a compte del que aquests països els hi deuen (Ara algú ha entès per què la Merkel mana afluixar la mosca?) És a dir; no salvem els països, salvem els bancs. I per altra banda tenim els enginyers financers de Wall Street que van crear productes d'inversió fabulosos, tots basats en el deute solvent o no. Aquests taurons sense escrúpols ara neden per la Casa Blanca (1) al costat d'Obama; pot caure un banc, pot caure una asseguradora, però ells no cauen (2).

Tot això em recorda la meva primera entrada a aquest bloc , l'agost del 2008. No s'ha fet justícia, no s'ha rectificat res, els bancs i prestamistes ara són a boxes recarregant de combustible, xuclen del dipòsit comunitari... ho escanyen tot, ben aviat tornaran a irrompre amb força a la pista, com si no hagués passat res... però algú es pregunta perquè cada cop tarden menys en retornar a la zona de proveïment de combustible: l'observador intrèpid s'haurà fixat com un tubet discret connecta directament el dipòsit de benzina dels monoplaces amb els voraços sistemes digestius dels pilots. Per indignar-se!


1.- Ben Bernanke, el president de la Reserva federal, i Tim Geithner, secretari del Tresor d'Obama.

2.-Per exemple el secretari de Tresor de Bush, Hank Paulson -expresident de Goldman Sachs que va pactar el pla de rescat de l'asseguradora AIG on el principal beneficiari era Goldman Sachs- fins Dick Fulds, el president de Lehman Brothers que, després de dur a Lehman a la fallida, es va retirar al seu ranxo de muntanya a Montana amb gran part dels 500 milions de dòlars que havia cobrat en els seus deu anys al capdavant del banc.

Barça: l'equip com exemple

A aquestes alçades de la lliga, la impotència competitiva de l'equip de Mourinho em resulta molt satisfactòria. Ho dic des de un punt de vista ben allunyat de l'afeccionat al futbol. Ho dic des del punt de vista de qui es preocupa per l'evolució de la nostra societat... si, si... pels models que s'imposen, pels exemples a seguir, pels models d'èxit que poden esdevenir referents, sobretot als nostres joves. Preocupat per fer possible la supremacia d'una sèrie de valors, per sobre d'altres. Esbombar i venerar el tarannà xulesc i prepotent, fins hi tot mal educat, de Mourinho i CR7 pot vendre diaris. També pot alimentar la testosterona de l'afecció madrilenya, però és l'exaltació d'un model nefast, i és un desgraciat exemple pels més petits, i en part, per cert percentatge d'una societat moldejable. Si el Madrid fracassa, fracassarà el model de la prepotència. Llavors guanyarà Guardiola; el model del respecte i la modèstia. Algunes fèmines han declarat preferir el model "d'enfant terrible" de Mou; el "chico malo" per sobre del bon jan de Guardiola, que prefereixen la planta de Cristiano per damunt d'un escarransit Messi. És l'eròtica del poder, la fortor dels mascles dominats. Un equip fet a base de milions d'euros, d'estrelles: prepotència ja en essència. Però si enguany el Madrid es despenja després d'encaixar un 5 a 0 del Barça, pot esdevenir tot plegat un simple acudit. Llavors els estirabots de Mou i Cristiano es reduiran a facècies d'un pallasso, a la ràbieta d'un imbècil. Guardiola ha moldelat un EQUIP en majúscules, en el seu sentit més ampli. Ell el lidera, és LIDER també amb tota l’essència. Per això aquest model ha foragitat discordants com Samuel Eto'o i Zlatan Ibrahimović. Tothom ha de treballar per l’equip per damunt d'ell mateix i això pot voler dir no jugar. Si; el individualisme i la genialitat pot ser un valor, fins hi tot en un equip amb un objectiu comú, però la ganyota, la xuleria, i la falta de respecte no. Per això m'agrada que perdi, però això m'agrada que sigui àmpliament humiliat; i un cop a terra, allargar-els-hi la mà amb educació, i declarar que el seu esforç ha estat encomiable, al més bell estil Pep Guardiola. Un exemple.