Crec imprescindible que la carta magna d’una futura
República Catalana defensi els drets dels administrats, es basi en uns valors
comuns, aplegui consens i sigui efectiva, democràtica i reformable.
El text constitucional ha d’aplegar l’articulat bàsic que ha
de desplegar les lleis de la República Catalana. La redacció d’aquest text ha
de proporcionar el dret a contribuir i participar de la seva redacció als
agents de la societat civil: juristes, polítics, tercer sector, empreses,
treballadors, funcionaris i treballadors públics, associacions, ciutadans... i
evidentment l’ha de referendar el poble català.
Però aquest text, que ja disposarà d’un cert desplegament i
concreció, s’ha de basar en una Llei Suprema que en un sol article senti
les bases del país, els valors d’una societat. Aquesta llei ha de determinar
que la Carta Magna ha d’orientar-se cap evitar la perpetuació del poder, cap evitar
la resistència al canvi, cap a la separació de poders, cap al respecte als
Drets Humans i cap al respecte al Medi Ambient. Aquests valors normatius
bàsics han de ser mínims, els que apleguin gairebé una unanimitat entre la
societat i s’han de blindar davant les vicissituds històriques, deixant sempre
la porta oberta a la seva reforma, talment com canvien els valors a la societat.
Ara bé, reformable davant d’un consens, aquí si, molt majoritari i sempre
confirmat en urnes per una majoria social determinada per la pròpia llei.
Pot semblar contradictori que una llei que vol evitar la
resistència al canvi, es dissenyi per resistir als canvis, però precisament la
intenció de canviar-la pot contemplar eliminar aquesta norma per introduir
canvis a la Carta Magna i blindar-los. En definitiva evita que un canvi elimini
la possibilitat de canvi. La Paradoxa del Canvi.
Així doncs la constitució i les seves posteriors reformes
podrien contemplar unes condicions més laxes alhora de permetre la seva
modificació. Perquè les essències quedarien acotades en una llei superior i
molt bàsica. Concretament les possibilitats de reformar aquesta constitució
podrien ser dues: l’acord majoritari i pactat entre les formacions del
parlament en qualsevol moment, o l’obligació d’engegar un nou procés constituent
i participat per la societat cada 40 anys. Cada generació té dret a fer-se
les seves normes i cap geometria de partits polítics ho ha de poder evitar ni
bloquejar. Com sempre el poble haurà de referendar-ho. En cas de negativa
popular caldrà reiniciar el procés. Evidentment cap articulat o reforma d’aquesta
nova Carta Magna pot contradir l’esperit de la Llei Suprema, és a dir, perpetuar
el poder, introduir resistència a futurs canvis legals, minar la separació de
poders, contradir als Drets Humans o no respectar al Medi Ambient.
Si el parlament, que pot tendir a conservar l’estatus, veu
com un risc la modificació de la constitució cada 40 anys, no podrà provocar la
introducció d’un articulat per allargar-ho en el temps o eliminar-ho, doncs
contradiria a la Llei Suprema. Molt important també la impossibilitat de perpetuar
el poder, així doncs queden de facto descartades la monarquia i l’allargament
de mandats, els quals hauran de tenir la durada màxima que determini la primera
constitució.
A partir d’aquí cal estudiar els problemes que pot introduir
aquest esquema legal. I determinar quines modificacions constitucionals podrien
ser interpretades com a canvis per evitar el canvi legal i per tant ser
declarades inconstitucionals. Així com també determinar quins aspectes mínims s’han
d’introduir a la Llei Suprema, sempre pocs i bàsics, els 10 manaments que difícilment
una societat actual o futura pugui no compartir. D’aquesta llei s’hi han d’excloure
les qüestions territorials, el model econòmic, educatiu o sanitari perquè
esdevindria en si mateixa una constitució. Territori, economia, educació i
sanitat han de respectar l’alternança en el poder, la dinàmica del canvi, la
separació de poders, els Drets Humans i el medi ambient i s’han de regular en
la Carta Magna i el seu desplegament legal posterior al parlament.
