AVUI CENTREM-NOS

El que ve de Xina

2011-10-22T08:39:00.000-07:00

Sovint passa que admirem el que posseeixen els altres, els seus mèrits, o les seves virtuts. Orient mira cap a occident i occident a orient. La fascinació per la cultura oriental, la seva cuina, la seva medicina i la seva filosofia, és sovint present aquí com a antídot cap a les nostres mancances, com a reforç dels nostres valors i com a nova manera d'entendre i veure les coses. El Yin Yang, el Feng Shui i els "rollitos de primavera".

Però algunes notícies sacsegen els nostres mapes mentals i ens fan exclamar: què caram està passant a la Xina!? A mitjans d'aquest octubre una nena de dos anys, Yue Yuem, va ser atropellada i ignorada pels vianants com si fos un gos. Pitjor! molts per sobre d'un gos malferit no hi passem! (1)

Voldria no dubtar al assegurar; que tothom que ha llegit la notícia a occident s'ha esgarrifat, i voldria no dubtar, tampoc, que a la Xina aquestes coses són ben rares. De fet, bona part dels mitjans a Pequin i a tota la Xina han publicat coses com: "La nació ha de reflexionar com aturar aquest declivi moral "o" L'únic que es pot fer és plorar. Plorar per la moralitat de la Xina d'avui " Em temo però, al llegir aquestes asseveracions fetes des de allà, que alguna cosa està passant...

Pel que intueixo el problema recau en quelcom molt estès a totes les latituds, quelcom que ha quallat molt en la societat xinesa i com acostuma passar, que s’emmiralla en molts aspectes en l'aparent benestar econòmic occidental. Els diners; la manera de guanyar-los ràpidament i no perdre'ls. (2) No he estat a Xina, però he begut de les fonts dels viatgers, els comercials i tot allò que m'apropen el mitjans de comunicació. Una part de la Xina sembla posseïda per l’obsessió per fer diners, els valors han desterrat la pietat, la compassió, l'empatia i l'alegria de viure per d'altres com l'esforç, el sacrifici, l'engany, l'enveja i l’egoisme. És una generalització cruel? tant com la notícia. Però això està passant. Això ha passat! Podria passar aquí? Si així fos, no m'agradaria pas que m'incloguessin en un exercit de malvats... ara bé, ploraria, ploraria i protestaria, sacsejaria els fonaments de la nostra societat... ho faran ells?

A Yue Yuem li va faltar la protecció de Cai Shen, déu de la salut i el benestar, però a Xina, o a una part d'aquesta, li falta redescobrir Buda o Confuci.

__

1) Noticia del doble atropellament: "A su lado llegan a pasar hasta cuatro personas y ninguna de ellas se acercan para socorrerla. La pequeña sigue tendida cuando se puede observar como otra camioneta se acerca lentamente y haciendo luces, pero, al ver que Yue Yuem no se mueve, pasa por encima de sus piernas" La Vanguardia

2) "Un dels detinguts ha comentat a la premsa que és conscient que en cas que la nena mori haurà de pagar, segons la legislació xinesa, uns 2.000 euros de multa. En canvi, si sobreviu, es veurà obligat a fer-se càrrec de totes les despeses de la recuperació" La Vanguardia

Indignez-vous!

2011-05-20T16:41:00.000-07:00

Si indignez-vous! Avui he llegit a la Rahola que deia que el llibre de Hessel era un pamflet simple, buit i previsible... bé simple i previsible hi podríem estar d'acord - moltes vegades hi estic amb la Rahola- , però no pas buit de contingut; una sola paraula pot contenir l'essència d'un discurs de set hores. Ara que són a la plaça què? es pot canviar res des d'aquí? es poden transmetre missatges cohesionats? coherents? i alhora haver d’esvair qualsevol sospita de pertinença o partidisme? És estrany que la gent no renegués abans de tot el procés de resolució d'aquesta crisis... encara que sembli estrany, encara vivim massa bé. Som encara al primer món si més no.
Però ara que són a la plaça què? Vaig sentir esgarrifat la demanda per suprimir la llei anti-tabac, o la llei Sinde... no crec amb això mitiguem injustícies! També cal dir que d'altres propostes s'acosten al què, al meu entendre, cal exigir als governants. Què me'n dieu d'eliminar els paradisos fiscals? i de depurar responsabilitats de governs, reguladors, banquers, mercats i agencies de qualificació? i regular els mercats financers? i controlar l'especulació sobre les commodities? Ara bé, el govern de la Generalitat hi pot fer res? l'estat Espanyol i pot fer res ell sol? La resposta és no o ben poca cosa; ara bé, Europa i EUA globalment si però. Ells si que poden collar el paradisos, poden regular els mercats, i intervenir els bancs. Per tant, la llavor de la plaça sols florirà amb la internacionalització de la convocatòria amb certa contundència. És així de complicat i de senzill alhora. Catalunya i Espanya estan endeutats, han de tornar el deute i, els han instruït que ara cal tornar el que es deu, les conseqüències doncs recauen sobre tots nosaltres. Per una banda tenim els rescats com el de Grècia que s'ingressen directament als comptes dels bancs alemanys i francesos a compte del que aquests països els hi deuen (Ara algú ha entès per què la Merkel mana afluixar la mosca?) És a dir; no salvem els països, salvem els bancs. I per altra banda tenim els enginyers financers de Wall Street que van crear productes d'inversió fabulosos, tots basats en el deute solvent o no. Aquests taurons sense escrúpols ara neden per la Casa Blanca (1) al costat d'Obama; pot caure un banc, pot caure una asseguradora, però ells no cauen (2).

Tot això em recorda la meva primera entrada a aquest bloc , l'agost del 2008. No s'ha fet justícia, no s'ha rectificat res, els bancs i prestamistes ara són a boxes recarregant de combustible, xuclen del dipòsit comunitari... ho escanyen tot, ben aviat tornaran a irrompre amb força a la pista, com si no hagués passat res... però algú es pregunta perquè cada cop tarden menys en retornar a la zona de proveïment de combustible: l'observador intrèpid s'haurà fixat com un tubet discret connecta directament el dipòsit de benzina dels monoplaces amb els voraços sistemes digestius dels pilots. Per indignar-se!

1.- Ben Bernanke, el president de la Reserva federal, i Tim Geithner, secretari del Tresor d'Obama.

2.-Per exemple el secretari de Tresor de Bush, Hank Paulson -expresident de Goldman Sachs que va pactar el pla de rescat de l'asseguradora AIG on el principal beneficiari era Goldman Sachs- fins Dick Fulds, el president de Lehman Brothers que, després de dur a Lehman a la fallida, es va retirar al seu ranxo de muntanya a Montana amb gran part dels 500 milions de dòlars que havia cobrat en els seus deu anys al capdavant del banc.

Barça: l'equip com exemple

2011-01-30T12:19:00.000-08:00

A aquestes alçades de la lliga, la impotència competitiva de l'equip de Mourinho em resulta molt satisfactòria. Ho dic des de un punt de vista ben allunyat de l'afeccionat al futbol. Ho dic des del punt de vista de qui es preocupa per l'evolució de la nostra societat... si, si... pels models que s'imposen, pels exemples a seguir, pels models d'èxit que poden esdevenir referents, sobretot als nostres joves. Preocupat per fer possible la supremacia d'una sèrie de valors, per sobre d'altres. Esbombar i venerar el tarannà xulesc i prepotent, fins hi tot mal educat, de Mourinho i CR7 pot vendre diaris. També pot alimentar la testosterona de l'afecció madrilenya, però és l'exaltació d'un model nefast, i és un desgraciat exemple pels més petits, i en part, per cert percentatge d'una societat moldejable. Si el Madrid fracassa, fracassarà el model de la prepotència. Llavors guanyarà Guardiola; el model del respecte i la modèstia. Algunes fèmines han declarat preferir el model "d'enfant terrible" de Mou; el "chico malo" per sobre del bon jan de Guardiola, que prefereixen la planta de Cristiano per damunt d'un escarransit Messi. És l'eròtica del poder, la fortor dels mascles dominats. Un equip fet a base de milions d'euros, d'estrelles: prepotència ja en essència. Però si enguany el Madrid es despenja després d'encaixar un 5 a 0 del Barça, pot esdevenir tot plegat un simple acudit. Llavors els estirabots de Mou i Cristiano es reduiran a facècies d'un pallasso, a la ràbieta d'un imbècil. Guardiola ha moldelat un EQUIP en majúscules, en el seu sentit més ampli. Ell el lidera, és LIDER també amb tota l’essència. Per això aquest model ha foragitat discordants com Samuel Eto'o i Zlatan Ibrahimović. Tothom ha de treballar per l’equip per damunt d'ell mateix i això pot voler dir no jugar. Si; el individualisme i la genialitat pot ser un valor, fins hi tot en un equip amb un objectiu comú, però la ganyota, la xuleria, i la falta de respecte no. Per això m'agrada que perdi, però això m'agrada que sigui àmpliament humiliat; i un cop a terra, allargar-els-hi la mà amb educació, i declarar que el seu esforç ha estat encomiable, al més bell estil Pep Guardiola. Un exemple.

MENTIDA

2010-09-12T11:06:00.000-07:00

Goebbels (1) deia: "Una mentida repetida adequadament mil vegades es converteix en una veritat" Algú recorda el inefable ministre d'interior Ángel Acebes?(2) El comportament humà ha estat modelat sota unes instruccions fermes, un camí recte, que no permet errors, fracassos... tot i que quelcom d'instintiu també hi ha. La nostra ensopegada, aquell pas errat fora del vial, la nostra incapacitat d'acomplir els nostres objectius/desigs, triats o imposats, o perduts per camins que no són els nostres, ens empeny a adoptar imminents mesures correctores. Aquestes correccions poden ser reals (fets) o fictícies (mentides). No assumir allò que passa, ens pot dur a enganyar. Del contrari crec i valoro com a positiu assumir, reconèixer i fer, i corregir si cal. La mentida: substituta de la realitat. Si, per què la veritat porta molt a perdre, o ens exposa a la desaprovació dels altres; hem sortit del camí! no has complert les promeses! El senyor Acebes hi tenia molt a perdre, ben cert, amb aquella realitat. Però que porta a la gent, malgrat l'evidència, a creure una mentida? una mentida repetida, com la cita de Goebbels o la més popular i masses vegades injusta "cuando el rio suena algo lleva" Masses vegades ens fabriquem les nostres veritats al gust, segons els que volem creure'ns, però tard o d'hora caldrà mirar de fit a fit els fets.

En política i en la corrupció mediàtica, la repetició de la mentida evident, el desvergonyiment de negar allò comprovable, d'anar restant presència dels fets originals, la manipulació cooperativa, el suborn, pot crear una realitat nova, substituta, sinó per tothom, pels predisposats. Davant els presumptes casos de corrupció que esquitxen CDC i PSC, alguns es decantaran cap a l'abstenció decebuts, d'altres hi veuran un empat tècnic anivellador, i molts hi posaran un vel opac per no interrompre anys d'argumentació a taula i res que pugui esgavellar un idil·li polític, i no passar a engreixar la trista i grisa colla dels desenganyats i descreguts.

En altres àmbits vitals, la deficient comunicació, la vergonya, la falta de respecte al proïsme, la falta de valors, també aboquen a l'engany, la mentida, la justificació piadosa... pietat a un mateix. La por a exposar-se als altres tal com és, tal com ha actuat. I aquí encara més, la por a assumir la realitat, pot ben portar a creure’s les pròpies falsedats, si més no a trossejar la realitat en bocins ben petits, irreconeixibles, i anant-los justificant un a un, per a treure'n conclusions noves: mentides.

1.-Paul Joseph Goebbels (1897-1945) Polític alemany.

2.- Ángel Acebes

EL DILEMA DE LA MERITOCRÀCIA

2010-09-07T08:48:00.000-07:00

Quan un s'abandera per una causa clara, simple i extrema, poc li costa transmetre el seu missatge. Els partidaris d'això o d’allò! Res de matisos! Partidaris clars, abanderats destacats. He vist massa sovint que seguint qualsevol d'aquests profetes aniríem a mal borràs. Prefereixo assumir la complexitat de les coses, malgrat les inevitables simplificacions ens ajuden a analitzar-ho i creure que entendre-ho tot millor. La meritocràcia, quin dilema! Segons per què si, segons per què no. I en l'educació? Trobaríeu bé agrupar el nens per nivells per extreure'n l’excel·lència? Una segregació intel·lectual? pot esdevenir segregació social? i el risc d'encasellar erròniament a un frustrat geni? cal potenciar la competitivitat o cal, pel contrari, que ens igualem a tots en la mediocritat? cal donar a tots les mateixes oportunitats costi el que costi? En definitiva, cal canviar el "sistema" primer i després els mètodes formatius, o primer els mètodes formatius i per després canviar el "sistema"? Quin dilema! qui ho diria, oi? que res sigui senzill?

Molt em temo que el "sistema" no el canviaren si no és per força. Massa sovint he vist amollar-se molt bé, a qui no ho diries mai, als luxes i benestar que ofereixen una targeta de crèdit o el favor d'un bon mecenes (1). Així doncs sigui per crear professionals més preparats, o per crear ciutadans més conscients, cal aconseguir el màxim rendiment formatiu i alhora no deixar-se gent a la cuneta! Potser no aconseguirem la igualtat d'oportunitats, però si oportunitats, altres oportunitats. On és el drama? Doncs que ja sabem com funciona tot, i potser ens en sortirem de governar un grup de petits genis, però sinó s'aboquen recursos, el grup més mediocre s'enfonsarà encara més en la seva exclusió... i això va per barris, està demostrat, excepte comptades excepcions l'entorn socio-econòmic i la immigració són determinants...

Ara tenim un nivell d'educació mediocre, un atur juvenil que ratlla el 40% (2) i alhora més d'un 40% de titulats superiors ocupant llocs de treball de qualificació inferior als seus estudis (3). Molta frustració! Perquè tant d'esforç? - es preguntaran els joves- Que s'ha fet malament? De vegades un s'oblida que, a la fi del procés formatiu sinó abans, ens haurem d'incorporar al món laboral... a no ser que ja ho tinguem tot mastegat, ep! ( llavors res a veure amb la meritocràcia...) Amb aquest panorama no m'estranya que hi hagin bufetades per incorporar-se al funcionariat... malgrat també altres inputs socials viscuts i instintius empenyen als joves a aferrar-se a la seguretat.

Cal un sistema educatiu alhora competitiu i sensible. Perquè amb una bona educació i l'esforç no podem ser feliços? Cal preparar-nos cap a la societat que ens trobarem, donar esperances i alhora eines per la superació de les frustracions! Calen recursos per donar un mínim a tothom, evitant la degradació, però alhora cal potenciar al potencial: ells generaran més "progrés" o, si més no, seran capaços de canviar el "sistema".

-----

1.- Mecenes voluntari o involuntari; que és tradició dels qui reneguen del diner, no donar-los valor al gastar ni importància per tornar-los. Dits cara-dures altrament.

2.- veure http://www.matthewbennett.es/2140/la-tasa-de-paro-juvenil-em-espana-fuera-de-control/

3.- veure El País del 7 de setembre 2010

L'EDUCACIÓ

2010-03-21T14:03:00.000-07:00

Amb l'evolució de les societats occidentals durant la segona meitat del segle XX, i ja entrats al segle XXI un pot analitzar a vista d'ocell els models educatius i comportaments que han rebut i desenvolupat fins a quatre generacions de nens i nenes que han esdevingut dones i homes fets i drets, entre ells nosaltres mateixos. Amb els EUA al capdavant i Europa, un tros més que un altre, trepitjant-li els talons, un ha pogut emmirallar-se constantment amb el gegant americà com si fos una mena retrovisor que reflexa el futur. Els nous models socials, els nous models familiars, la incorporació de la dona a la feina, l'aparició de les guarderies, la nova relació pares-escola, tot plegat i generalitzant és clar, ha anat evolucionat més o menys cap un camí dibuixat des de els països més desenvolupats econòmicament. Malgrat tot, hi ha tantes realitats, com famílies, com barris, com ciutats, com contexts religiosos o socio-econòmics. Però com sempre ens centrarem amb la classe modesta i mitja que acapara el gruix dels nostres carrers. Cap on s'ha d'encarar l'educació dels qui venen? Cap a la competitivitat? l'especialització, l'excel·lència, l’adaptació al món laboral? o pel contrari, cap a les ciències i les lletres bàsiques? cap l'educació emocional, l'empatia, la llibertat d'elecció i cap a la capacitació per esdevenir un ciutadà feliç i realitzat? Són incompatibles la fermesa en l'estricta educació del comportament i l'educació no repressiva? És possible que un nen no doni pel sac en un restaurant i alhora sigui feliç? O el problema el té el que creu que en un restaurant els nens no poden jugar i ballar, que és per cert el que a mi, quan era petit, també m’agradava fer? Podem fer tots el que ens vingui en gana? La resposta es respon sola, però no totes aquestes preguntes tenen un resposta tan clara. Cada època, cada context, ens permet uns luxes, com ara formar-nos en art i pintura; però si no hi ha una economia que permeti en primer lloc cobrir les necessitats bàsiques, difícilment existirà un patrocini o un consum d'aquest art... i el pobre ciutadà-pintor es morirà de gana. Tothom té admiració per grans músics, pintors, escriptors i intel·lectuals de temps pretèrits. Totes aquestes obres, totes les càtedres adreçades al seu estudi, van ser exclusivament a l'abast de les classes més adinerades i potents, molts d'aquests artistes van ser fills de la noblesa i de la burgesia o van sustentar-se a costa de mecenes que valoraven l'art i el coneixement. El capital multiplica les possibilitats de desenvolupar l'art, o sinó pregunteu quantes galeries han tancat aquests anys durs de crisi. Així doncs Europa mira Amèrica i planifica plans d'estudis que vagin per feina, de nou, després d'uns anys compartint el luxe de formar-se en llengües clàssiques, en literatura, en història de l'art, ara tornaran a ser disciplines reservades als més acomodats i a aquells que creguin poder encaixar en un espai sustentat per la resta d'economia productiva. És trist, sí, i hi ha el perill que perdem molt pel camí. Cal escollir. Per la capacitació cap a una bona formació hi té a veure una bona educació, l'escola hi pot fer però la família hi juga un paper fonamental. La famosa cultura de l'esforç. Compromís i sacrifici són paraules molt lletges, però centren les discussions en el model educatiu. La permissibilitat en vers la repressió de fa uns anys, esdevenen els arguments que esgrimeixen aquells que veuen en la joventut actual una falta responsabilitat social i laboral. A falta de dades, però, podria aventurar-me a afirmar que avui hi ha més voluntaris en tasques socials i més implicats en política que mai, que hi ha més llicenciats i més formació que en anteriors èpoques. Ens passa alguns que som fills de l'austeritat, del pa amb xocolata i la televisió amb dos canals, fills de l'estirada d'orelles i del seu i calla, i del rebés si crides, però també de la primera escola pública laica i lliure, de la primera universitat amb accés a la tecnologia, en fi, disciplina, escassetat, esforç, però alhora llibertat, oportunitat i estabilitat. Des del nostre prisma aquells qui no poden gaudir d'una classe en silenci, d'un partit de futbol al mig del carrer, d'un nivell ortogràfic mínimament acceptable, o no han sabut mai seure a taula callats, ens semblen sensiblement pitjors que nosaltres. Ells no han gaudit de l'equilibri, el pèndol ha passat fa estona en direcció contrària des d'on va agafar embranzida. Demostrat està que ni tot ni res, ni blanc ni negre, en el punt mig de totes les coses, en el centre de gravetat de totes les circumstàncies és on es situa la millor opció, des d'on podrem adaptar-nos a qualsevol esdevenir realitzant el mínim desplaçament.

CARREGANT-SE ALS REIS DEL MAMBO

2010-02-11T09:06:00.000-08:00

Ser-hi o no ser, aquesta és la qüestió. Lobbie, star system, rovell de l'ou, excloent en general, no ser-hi, o no estar-hi connectat, remou estómacs i esmola llengües, però també mobilitza exercits de llepaculs. Qualsevol entorn local, comarcal o nacional genera, de tant en tant, un generació de destacats membres en el nucli dur, personatges, que merescudament o no, pauten, acaparen i s’exhibeixen com el tot dins el jo i la resta complement. Ser-hi o no ser, aquesta és la qüestió. Per sort, a molts poc els hi importa, fins hi tot marxen d'aquest món sense assabentar-se de tal existència. Voltar-hi a ran, sempre en contacte però amb la impossibilitat de penetrar-hi és el que més crema. Enveja masses vegades des de fora, endogàmia i exclusió tot sovint des de dins.
Fama local, per molts de bon considerar, gent jove, gent maca, que estudia, que puja i que s'implica, que sap passar-s'ho bé... en grup però, i amb tot més o menys mastegat. La resta potser també, però sense tanta gràcia s'ho miren de reüll. Ser-ne conscients potser ens ajudaria a millorar l'ambient, però és qüestió inevitable, com ah! la sort o la dissort que a tots el destí ens depara. L’efímer del lideratge tot ho esgarria i tot ho cura, fins l'arribada d'una altre jove fornada de líders, que aparenten ser més guapos, més rics i amb més èxit que la resta de mortals.

NACIÓ, IMMIGRACIÓ I INTEGRACIÓ

2010-01-22T10:46:00.000-08:00

...

Es debat constantment sobre el concepte identitari que es vincula a tota comunitat, doncs es generen problemàtiques i passions de tota mena. Tota comunitat vinculada a un territori moltes vegades adopta una llengua i uns trets comuns, siguin quins siguin; de caire cultural, caràcter, religió i tarannà. És pot negar això? Altre cosa és que agradi o no! És l'etern debat dels nacionalismes. Les dicotomies nacionalista/ciutadà del món, local/cosmopolita, tradició/multiculturalitat, provincianisme/globalització, conservadors/progressistes amaguen certs paranys, en primer lloc la seva falsa oposició i certs perills com la anihilació de les singularitats i l'engoliment cap a una globalització falsament alliberadora. Altres comunitats, com la diàspora jueva, molts anys han perdurat malgrat l'absència d'un estat (territori) on sostindre's, no pot negar-se doncs que el concepte de comunitat existeix, uneix i identifica més enllà de l'existència d'Israel, el Tibet o els Països Catalans. Com tot, el model nacional i estatal d'organització terrestre, té coses bones i dolentes. Principalment als anys 20 i 30 l'esquerra obrera a Europa, influïda pel recent experiment soviètic, concebia les relacions humanes al marge de les nacionalitats; les noves coordenades responien a la lluita de classes. Així doncs la cooperació internacional entre obrers de tot Europa i el món esdevenia per la pertinença a una mateixa classe però no a un territori. Per tant la pesta dels nacionalismes i els estats (sobretot els comandats per les monarquies i la burgesia) al seu entendre eren instruments de repressió i de fet molts van derivar perillosament cap el feixisme (1). Però, això sempre és així? Penso, sobretot ara ja madurs en les democràcies parlamentàries, l'ordenació i organització dels territoris en regions autònomes (diguin-se estats, països o comunitats) és la única solució factible. Això, senyors meus, portarà inevitablement un sentiment de pertinença. La identitat pot lligar un replegament excloent, però un desarrelament pot transmetre un desmembrament social i una nul·la implicació amb l'entorn. Ja no és tant cert el contrari pagès/home de món. El món ha canviat fent equilibris entre diferents maneres d'entendre la vida i per sort cap s'ha imposat a l'altre. Així doncs qualsevol nacionalista pot ser cosmopolita i obert com el qui més i així també la societat a qui pertany. Però, a qui pertany el territori que trepitgem? Escriptures notarials a banda, la via pública és apropiada per tots nosaltres i decidim ( més o menys) qui ens l'administra i qui més ens beneficia o respon a la voluntat canviant i evolutiva de les majories. Ah! però, que passa quan ve el nouvingut? doncs res, un serà engolit per la societat receptora i serà ordenat en el procés comú. Altre cosa serà l'aparició de notables percentatges d’immigrants, cert que la pobresa és un problema per si sol, però una invasió pot provocar friccions al marge de l'estatus. Freqüentment un territori suporta una comunitat més o menys estable. És lícit doncs? És just que s’exigeixi flexibilitat i adaptació a les resultants costums del comú als arribats de nou? Potser fora més bonic i enriquidor una adaptació mútua (que hi és poc o molt), però crec que no s'ha de trobar estrany el recel i la convicció de que ha de ser qui arriba sobre qui recaigui l'esforç. El lliure flux de població mundial, tal i com estan les coses, seria ni més ni menys abocar-se a una anarquia. Papers per tothom queda molt bé, però trepitjar de peus a terra de tant en tant també fa falta. Cal política d'immigració i política d'integració, i la societat resultant, immigrants integrats inclosos, també exigirà regulació a la propera tongada de nouvinguts a la nostra nació.

1.- Llegiu l'obra de Kurt Tucholsky "Entre l'ahir i el demà" Ed. Quaderns Crema.

NEORURALS, BONS O DOLENTS?

2009-12-29T09:34:00.000-08:00

Incomprensió mútua. Moltes vegades és el que hi ha. Cada territori rural té les seves particularitats però al Penedès - que em toca més de prop- les problemàtiques de convivència també existeixen per bé que no amb tant ressò que les dels Pirineus. Els pagesos i locals volen un entorn pràctic per a viure-hi i sense dificultats per a desenvolupar-hi la seva activitat, maten un animal o tallen un arbre per menjar o per escalfar-se, com sempre han fet, i es miren la masia i l'entorn sense sorprendre's de veure-hi verd, ni amplitud. Els neorurals i nouvinguts volen un entorn verge i bonic per a establir-s'hi, on no importen massa les dificultats que comporten l'aïllament i els desplaçaments, busquen un entorn tranquil on fer rutllar el seu negoci o on criar-hi els fills o simplement passar-hi el cap de setmana, veuen en la masia i l'entorn un luxe d'espai, simplicitat i de bellesa. És clar, tot això en termes generals. N'he vist de l'alçada d'un campanar d'ambdues bandes: he vist protestar en un ajuntament pel soroll dels tractors del diumenge al matí quan es llauren les vinyes. He vist, no us ho perdeu, queixar-se a un personatge -coresponsable d’asfaltar milers d’hectàrees, soterrar quilometres de rases, explanar hectàrees de conreus, enderrocar desenes de barraques i marges de pedra seca, arrencar centenars d'arbres, tot per a fer-hi diversos polígons- doncs l'he vist queixar-se de l'asfaltat d'alguns camins rurals! Els cotxes ara corren massa i no s'hi pot passejar- deia. Incomprensió total! De fang o de pols fins el coll cada cop que vens de treballar hauries! De l'altra banda també n'hi ha per explaiar-s'hi: he vist enrunar fonts i racons preciosos sense ser estrictament necessari, he vist tales d'arbres centenaris simplement perquè molesten la visibilitat d'un tomb, he vist abocaments il·legals de tota mena per mandra o per estalviar-se quatre rals. Les masies són un luxe escàs i cada cop més hereus desencantats d'un ruïnós negoci agrícola se'n desfaran a mans de famílies amb liquiditat; moltes estrangeres, totes urbanes. Les terres quedaran concentrades en poques mans; només per aquells que s'hi puguin dedicar de ple. Incomprensió mútua però condemnats a entendres. D'una banda cal estimar l'entorn però també apreciar la seva gent, si més no comprendre-la. Conèixer amb profunditat ens porta a estimar. De l'altra banda, cal adonar-se que una de les poques coses que queden de valor a l'entorn rural és el paisatge i que se'n pot treure rendiment. No tan sols del paisatge sinó de les noves idees i aportacions d'aquests nouvinguts; prendre les que es vegin bones, comprendre les que semblin dolentes. L'incipient economia turística té molt per recórrer, concretament l'enoturisme, al Penedès. Viure-hi tranquil, treballar-hi còmode, visitar-ho encantat, tots em de posar-hi part.

CORRUPCIÓ I TOTXO

2009-11-08T04:18:00.000-08:00

D'entrada pensar que tot el món de la promoció urbanística, dels polítics desarrollistes, dels constructors, és corrupte, és, a banda d'injust, poc ajustat a la realitat. Ara bé, tot aquest món es fomenta sobre l'ambició, no dic pas que il·lícita, però al cap d'avall ambició econòmica i política.

Tota l'economia es basa en la competitivitat i en l'ambició individual i col·lectiva, però també en la responsabilitat i la serietat i la voluntat de servei i superació inherent a la condició humana. Però les plusvàlues i les possibilitats d'enriquiment han estat tant brutals, tant a l'abast de tothom, tan llamineres i alhora amb uns prerequisits tant poc exigents pel que fa a formació, infrastructura, coneixements i finançament, que han convertit el negoci del totxo en un festí caòtic però suculent. Les advertències no van servir de res, ni la lògica, no hi havia un pla preestablert en un mercat copsat per particulars, grans promotors, petits i grans especuladors, il·lusos hipotecats amb ànsies de millora social i petits i grans finançadors. Una orgia de diner fàcil. Crec que va el Sr. Almúnia que va dir" ¿ i quien se atrevia a retirar las copas a media fiesta?" Un bon resum. En un inici de segle amb creixement econòmic, llocs de treball, gran recaptació d'impostos, grans negocis bancaris, qui era el bonic que exigia aturador, moderació, impediments per tal d'adequar el volum de negoci al volum de demanda real? Qui s'atrevia a dir que era insostenible econòmicament parlant, sense por a l'ostracisme o encara pitjor, a equivocar-se?

Qui s'atrevia i s'atreveix com a mínim a dir que és insostenible per l'entorn són el ecologistes. No ni ha agrupacions ni individus més maltractats i proscrits que els ecologistes! Ja sé que moltes vegades alguns practiquen un ecologisme curt de mires i emprenyador, que es preocupa desmesuradament per l'arbre de la cantonada quan estan trinxant milers d’hectàrees. Però la gent que de debò ha lluitat i aixecat la veu contra infrastructures mal planificades i contra creixements i planificacions fora de mida, han estat insultats i odiats en silenci. Ningú tolera els idealistes! Odien qualsevol ingerència que de rebot pugui casualment perjudicar els seus interessos econòmics! Molts no entenen que es pugui estar en contra de qualsevol creixement! El dessarollisme els hi ha posat el pa a la boca! Com pot ser que s'hi dediquin sense treure'n res a canvi? Mal parits! Anormals! Ningú sap com fer les coses d'altra manera... i ara havien trobat el paradigma del creixement econòmic a l'abast dels llestos també... i fins hi tot dels burros intrèpids. Qui no arrisca no pisca. Rebenta la bombolla - pobre de tu que ho insinuessis! irresponsable!- i tornen a buscar gent formada, alternatives d'inversió, economia sostenible, competitiva internacionalment, valor afegit, qui s'ha afartat i retirat a temps... a esperar, qui s'hi ha entrempat ja s'ho farà. És lamentable.

Però tot això de pressa, de pressa, doblar, triplicar, quadruplicar, quintuplicar... ni la droga donava tant. En pocs anys s'han planificat, construït, requalificat, venut, aturat, traspassat, reiniciat, subrogat i licitat milers i milers de construccions i infrastructures de tota mena, i és clar, en aquest bosc caòtic els llops del blanqueig de diners, l'evasió d'impostos, les comissions, l'estafa i l'especulació han corromput a molts, i alguns polítics peces d'aquest engranatge, han sucumbit a l'euro. Fantàstic exemple i referent que poden esdevenir pels nostres joves en formació! Fabulós antídot per reforçar el missatge de la cultura de l'esforç! Immillorable antídot per lluitar contra l'abstenció! Sembla que el litoral valencià i ara el català no se'n salven. Caldrà esperar sentències però em temo el pitjor.

I ara que? Qui rescabala l'honor de la colla de veïns amb quatre pancartes reclamant seny requalificador? Trist penso que ara encara seran més odiats... doncs a sobre tenien raó! Insuportables! És inevitable, és un peix que es mossega la cua, tothom desitja que tot comenci a inflar-se altre cop; abans tenien feina i ara no. Per això els perdonen. Ells haguessin fet el mateix.

PIHIPPIES

2009-09-05T11:07:00.000-07:00

Tots pertanyem a una colla estètica. Som uns estetes. Fins hi tot aquell que no hi té cura, aquell que va tal com raja, no se'n escapa. La imatge és intrínseca i un aparador. Fals! aquell que diu que no prejutja davant d'un personatge i la fila que fa!
Curiós és però el cas paradigmàtic d'alguns... diguem-ne titellaires, o peus negres, fumetes de la penya del cervessot que dit jo. Amb tots els respectes però, cadascú que visqui com vulgui, però vull remarcar l'extrema cura en la imatge que projecten. Si us dic; rastes agafades amb un monyo, samarreta imperi esparracada, sandàlies, pantalons amples, ronyonera plena de paper de fumar i el gos famolenc, de pel curt, que l'acompanya... no em digueu que no segueixen un cànon! Ni les més pijes presenten una imatge tant mimètica a les seves semblants! Pocs se'n escapen dels models a seguir, no hi ha imatges alternatives ja, sinó complementàries. Malviatge! devien dir els punks en observar les passarel·les que inspiraven! La moda ha anat incorporant elements estètics propis d'ambients marginals o models a priori radicalment anticomercials, transformant-los i fent-ho atractiu sobretot als joves que sempre han buscat transgredir. Transformant-ho hàbilment però per a donar empara a l'atreviment, a una transgressió pactada, on es garanteix que la societat no oferirà resistència, més enllà de la padrina de torn, escudats sota la rúbrica d'una gran marca; que certifica que de 100 € no baixa. Així doncs, un exercit d'okupes idèntics, encara que arrepleguin la roba dels contenidors d'Umana, no s’escapen de ser esclaus d'una imatge intrínseca, pròpia i sempre igual arreu... i observaran amb ràbia que els pantalons esparracats i bruts, arrossegats per terra, de Dolce & Gabbana -de la pija del davant a la cua de l'atur- són més autèntics i cool que els seus.

VIVIU SEGONS EL NOSTRE CÀNON!

2009-05-15T08:09:00.000-07:00

Eutanàsia, avortament, homosexualitat, família, sexualitat, educació i religió. Són temes complexos i polèmics. Amb les regulacions que calguin sobretot si es perjudica a tercers, aquí és on suscita més polèmica l’avortament, en tinc una consideració basada en una màxima: "viu com tu creguis i vulguis, deixa'm viure com jo cregui i vulgui, cal poder viure d'una manera o altre i ambdós, sense imposicions".

Utilitzar anticonceptius, o esperar fins al matrimoni, posar fi a un patiment absurd, creure en Déu... han de ser opcions determinades lliurament. En una societat amb multitud de religions i creences, amb famílies sense credo o agnòstiques, l'escola no pot obviar aquesta diversitat ni el pes del cristianisme, i més concretament del catolicisme, en el pòsit cultural del nostre país. L'assignatura de religions pot ser un bon temari a impartir a l'escola, però mai des d'una fe concreta. Així doncs milers de manifestants pels carrers de Madrid no han de poder evitar l'eutanàsia de ningú, ni la sexualitat dels nostres fills, ni el model de família escollit, ni el sexe de la nostra parella. De la mateixa manera tots ells, en exercici de la seva llibertat individual i col·lectiva, podran anar a missa cada diumenge, perpetuar la vida assistida d'un familiar seu, no avortar l'engendre d'un violador, i educar els fills a casa i a l'escola sota la més estricta moral i fe religiosa. Ningú, absolutament ningú, els hi prohibirà.

Aquí és on em començo a preocupar per aquesta obsessió incisiva per a fer viure a tothom segons un determinat cànon, talment com els publicistes, malgrat aquests últims s'aboquin a la persuasió i no al discurs crispat i amenaçador. La primera incursió recent, teològica, en el món de la publicitat - una mica estèril al meu entendre- va venir de la part dels ateus. Escassos autobusos per Barcelona passejaven un missatge simple, respectuós i en la línia dels publicistes; persuasiu (1). L’Església Catòlica no s'ha quedat enrere, i amb una campanya més agressiva i fal·laç, barrinant de passada el prestigi de l'ecologisme, ha mostrat un nen que ja gateja al costat d'un linx (euroasiàtic per cert) comparant-ne la protecció (2).

Vagi per davant però la llibertat de publicitar i manifestar el que la Conferència Episcopal cregui convenient, però molt en temo que vistes certes afirmacions (3) i termes, davant d'un panorama polític més favorable no dubto del seu intent de regular el nostre comportament per llei. D'antecedents no els en falten. Així doncs hem de tolerar el fons, però no segons quines formes. En el futur, però, tinc l’esperança que l’esdevenir de la societat suavitzarà el discurs d'aquesta Església, fent-la més acollidora, persuasiva i tolerant. Donem-nos la pau... i deixeu-nos en pau.

(1) 'Probablement Déu no existeix. Deixa de preocupar-te i gaudeix de la vida'. Campanya també promoguda pels Ateus de Catalunya

(2) Campanya promoguda per la Conferència Episcopal Espanyola presidida pel Sr. Antonio María Rouco Varela

(3) "El aborto con píldora también és un crimen"

NOMÉS PODEM SER ATEUS

2009-01-14T09:04:00.000-08:00

__

Sóc conscient que ara tocaré un tema molt delicat. I que potser el títol d'aquesta reflexió té un xic de descentrat, però els titulars ja ho tenen això, la voluntat és d'atraure la mirada. Sempre he pensat que ser purament racional ens allunya certament d'una part molt important del que és "ser". El nostre cervell ens permet fruir o patir de la nostra part emocional fins el punt de perdre'ns. Però sincerament un home fet i dret i que toca de peus a terra n'ha de sentir d'una alçada d'un campanar i certs ritus, aplecs o litúrgies li poden semblar autèntiques extravagàncies, que en un altre context no pertanyerien a l'àmbit de la normalitat. Vull procurar no faltar al respecte, però tampoc vull trair al que penso. Un pot entrar a reflexionar sobre l’historia de les religions i la ingent quantitat de deus que han passat per les ments dels homes, els beneficis i els perjudicis que aquestes creences han aportat a l'home. El que és clar que en tots els processos evolutius de les societats les creences han estat inevitables i una part molt influent de la història. Vull parlar de creences i no de Déu i menys del Cristianisme doncs sovint es cau en l'etnocentrisme europeu i ben suposo que els 2000 milions de seguidors de les diferents faccions cristianes no pensen que els 5000 milions de terrícoles restants estan ben equivocats. Amb la religió em passa com amb la monarquia, em costa admetre que forma part de la societat adulta, que forma part també de ments privilegiades, de persones extremadament intel·ligents i sempre em penso que els collen els interessos, que no pot ser, que defugen de la sinceritat i malauradament massa sovint estic equivocat. Però malgrat això no dubto. Les societats primitives necessitaven divinitats per a justificar el món. La fe. Les societats modernes han evolucionat mentre se'n han deslliurat. No parlo només dels progressos científics, ofegats constantment pel fanatisme, sinó de progressos socials, de llibertat i de justícia, valors que paradoxalment moltes religions en origen els establien com a dogmes. La igualtat entre els homes, dones, jueus, musulmans, homosexuals, ateus, rics i pobres, malgrat ens queda molt per avançar, ha estat a força d’introduir en les societats i sobretot en el poder, valors que certes religions històricament han negat. El bé! Si senyor, la societat més raonable ha fet més pel bé, trencant la repressió davant de la falta de llibertat, davant de la injustícia, que moltes creences imposades. I no parlo d'incendiaris, ni de marxistes, sinó d'aquesta societat que s'equilibra entre aquests extrems impregnada de mil influències, massa cops a patacades i que evoluciona els valors benèvols de sempre per aconseguir la convivència pacífica i sostenible. Al segle XXI no podem negar l'evolució de les espècies (1), no podem lapidar a una dóna per ser adúltera (2), hem de promoure una societat laica amb valors que són universals i tot i que els ateus no disposem de la força de la fe, ni el control que proporcionen les religions, podem educar i donar exemple també amb el respecte cap als creients, però raonablement apartar-los del quadre de comandament, doncs malgrat el cert desconcert que provoca el viure sense un déu que ho explica tot, no ens impedeix conduir millor la humanitat que sota els efectes d'una embriagadora música celestial que no respon a la raó. Ja no cal déu per explicar el món. Malgrat tot el que ens queda per saber, els deus van néixer en la ment de la humanitat i moriran amb la humanitat i sense nosaltres restarà Tot.

1.-) Veieu que està passant als EUA amb el Creacionisme "científic"
i el que pensa la inefable Sarah Palin

2.-) Algunes creences són totalment contraposades a certs valors, cal veure quin és el tipus de justícia que s'imparteix.

.

TORNANT AL CENTRE DE GRAVETAT PERMANENT

2009-01-03T01:43:00.000-08:00

Com deia en Franco Battiatto "cerco un centro de gravità permanente" i així tot i tothom. Totes les masses fan mal i d'ençà que comentàvem en aquest mateix bloc les claus d'aquesta crisis (1) els esdeveniments es van redreçant molt en la línia dels economistes més pessimistes... i sincers. S'opina que tant parlar de crisis esporugueix als inversos i als consumidors, segurament raó no els en falta, les emocions intervenen en el mercat, però tan sols avancen o retarden el que és inevitable; tard o d'hora l'economia real entra en ressonància amb l'economia emocional... la de l'histerisme, l'eufòria i aquestes coses. Així doncs la producció d'habitatge a Espanya s'atura a l'espera de l’absorció de l'estoc existent. Si no entren prou comandes garantitzades de compra, el fabricant de totxos hauria d’adaptar progressivament la línia de producció a la demanda real, no hauria d'intuir les vendes, omplir el magatzem d'estoc perquè molts clients han passat a interessar-se per la botiga: donen garanties de compra? ofereixes bons preus? has crescut massa? si no et regules, ho farà el mercat per tu. El mateix ha passat amb els preus, si ho analitzem de forma individualitzada: busquen el seu equilibri. Penso que els preus sota una gran demanda (real o no real) s'han adaptat a la màxima quantitat hipotecable! Quant podeu pagar? doncs això és el que valdrà. Tant és així que un cop aconseguit el sostre vidre que la classe mitja espanyola podia pagar, no es van abaratir els pisos sinó que es van anar fent més petits, quan l'Euribor remuntava ja, no es van abaratir els pisos, es van allargar els períodes d'amortització, quan van sortir al mercat tots els pisos de segona mà dels compradors de nous, no es van abaratir els pisos, al contrari, havien de finançar pisos que només es podien adquirir si te'n venies un de vell i t'hipotecaves fins el coll. Quan les quotes podien fer enrera a la gent, no es van abaratir els pisos, es van oferir un períodes de carència a interès baix i d’aquí dos anys ja us ho trobareu. Quan les quotes eren de bojos, no es van abaratir els pisos, es van deixar de finançar el cotxe, els mobles i el casament dins la hipoteca del pis. I tanta flexió acaba fatigant el sistema i parteix. Tothom s'ha apuntat al carro de construir i vendre i al de comprar i especular i arriba un dia que veus que comences a poder triar, que si no és aquest serà el del costat, que tinc uns amics que van desesperats per vendre's el pis vell, que ja són al nou i la seva hipoteca superastronòmica és provisional, es veu... que va fer el negoci del segle, es veu... l’eufòria ens va bé a tots i la histèria ben al contrari, però les dues es paguen cares. La demanda fictícia casa amb una oferta fictícia i aquí s'hi barregen molts interessos especuladors per a fer-ho durar. Senyors! que 250000€ a 35 anys al 4,35+0,5 són 1238€/mes! Amb que es menja? El més trist és que molts són joves que estan passant els millors anys de la seva vida amb l'aigua al coll. Molts bancs no han analitzat el risc, s'han limitat a complaure client i venedor, sí, és clar que amb l’Euribor al 2,2 la quota era de 920 €/mes, però no fora bo haver advertit que si no fos perquè el món sencer s'esfondraria, el tipus podrien arribar al 6 o 7%? (Imagineu-vos! 7%+0,5, 250000€ a 35 anys són 1685€/mes, si fossin 300000€: 2023€/mes!) Heus aquí un nou equilibri trobat! El centre de gravetat de l’Euribor! l’Euribor no puja perquè no pot i ja està! si tothom cobrés 3000 €/mes, els pisos valdrien 600000€ i l'Euribor un 10%

(1) Si voleu disposar de més informació, de manera amena i entenedora sobre les claus d'aquesta crisi: escolteu els experts: La Crisis Ninja de Leopoldo Abadia

EXTRATERRESTRES

2008-10-15T16:55:00.000-07:00

Bé, em prenc una mica de calma...

Us remeto a un bon vídeo dels Antònia Font... per anar fent boca i per veure si, enmig de tanta turbulència, m'animo a disseccionar aquest descomunal despropòsit que molts estan patint, però d'altres...la diria massa grossa! Centrem-nos!

Vull reprendre el tema amb el que encetava el bloc: Crisis i més crisis. Doncs sembla que el temps tot ho va posant a lloc, malgrat molts intenten/m mantenir la maquinària econòmica - res més sensat vistes les circumstàncies- injectant diner públic per sostenir el sistema financer. Els neòfits com jo en economia global, ens preguntem moltes qüestions que a primer cop d'ull semblen d'evident resposta, aplicant, si més no, cert sentit comú: Això no pot continuar indefinidament/tenim els espais i recursos que tenim. Però repetidament ens fan adonar de la nostra ignorància experts i economistes, a taula, a la radio i la TV esmentant detalls que se'ns escapen, recursos que no preveiem i equilibris gens evidents als nostres ulls. El que més basarda em fa, vist el panorama, i m'ho ensumo, que raonaments clars i senzills, com els que pugui fer el cambrer de la cantonada, s'imposin com el terra és mulla si plou. Optimista però amb certa experiència, hom dubta de generosos retorns del capital cedit per l'heraldi públic i l'esbombada depuració de responsabilitats i les reformes que hi han d'anar darrera, més aviat un pensa en l'ingent quantitat de fons públics injectats que s'acostarà al bilió de dòlars (1.000.000.000.000 $) i pensa també amb els "fabulosos" mecanismes de control de que es disposen, un que ha anat pel món i ha vist de tot, i pensa si és així com em de recompensar l'estupidesa i la cobdícia (1). Per a tocar de peus a terra, un ha d'anar recordant certs episodis que l'stablishment no para d'oblidar-nos com ara el paradigmàtic cas de Enron, l'elèctrica americana sobrevalorada i auditada fraudulentament, Andersen (2) sap que una manera de fer oblidar és canviar de nom. O el més proper cas Estivill (3) la justícia en mans del suborn, i a sobre el cas era vox populi!. Malgrat hi ha de tot a la vinya del senyor i com a totes les professions, l'analista econòmic de bracet amb els executius pamfletistes (4), són els que em desperten més ires en aquest sector. Que curiós que per avançar esdeveniments al mercat utilitzin la precisió científica i per explicar el que ha passat s'emparin en aspectes fins i tot emocionals o ètics; i és que el 'temor a perdre' és una emoció clau en les decisions econòmiques, o en una subhasta, segons el que han pronosticat neurocientífics i economistes de la Universitat de Nova York (i s'han quedat així de descansats a la revista Science). Un deia que els economistes eren aquells que explicaven avui perquè ahir no es va acomplir el que van preveure abans d'ahir, però a mi em sembla que tal quantitat ingent de paràmetres els té tan confosos com a qualsevol. En particular no puc tolerar l'analista optimista premeditat, amb la simple i pura intenció de no espantar els mercats, o aquell qui no discuteix l'stablishment per formació, aquell que sap el que es pot dir i el que no i a qui s'ha d'arrambar, i que calla davant les preguntes capcioses. Calla per exquisida educació o pel bloqueig que li provoca anar a contrapèl de valors com ara la serietat, la veritat i la justícia. Hàbilment utilitzen l'amnèsia per seguir pels passadissos de l'alta economia sense masses remordiments. Pel que fa als executius pamfletistes són simples predicadors, i que us he de dir dels predicadors... no us en cregueu ni un! Els incentius a executius que esperonen presumptament el objectius de l'empresa, passen a incentivar en molts casos els objectius personals i la cobdícia, fins hi tot poden enfonsar l'empresa a mitjà termini. Creu que es pot premiar sense condicions a aquells qui tramiten més hipoteques?. Penso que tot plegat és una qüestió de sentit comú, de serietat i responsabilitat, un sistema basat en el creixement exponencial pot perdurar tant com en siguem hàbils però és finit. I davant la pregunta fins quan/t? un educat i nerviós silenci.

(1) l'estupidesa i la cobdícia, vegeu el divertíssim i genial vídeo publicat a Crisis i més crisis

(2) Andersen, implicada en el cas Enro n, s'ha de dir que hi ha una sentència absolutòria posterior, però un es pregunta, en cas que no dubti de la inocència d'Andersen, la seva competència com auditor. L'auditor és infal·lible com a administrador del control?

(3) El jutge Lluís Pasqual Estevill va ser condemnat a nou anys de presó pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i l'advocat Joan Piqué Vidal, a set, per diversos delictes de prevaricació, suborn, detenció il·legal i amenaces, entre altres. El jutge és infal·lible com administrador de la justícia?

(4) Executius panfletistes, autors de fàbules simplistes com ara Qui s'endut el meu formatge? Pel que recomano llegir-ne l'assenyada rèplica Per què el formatge atrau els ratolins? d'en Manel Güell i Josep Muñoz, mestres ambdós del IES Eugeni d'Ors de Vilafranca del Penedès. Edicions 62 / Paidós

VISCA LA REPÚBLICA

2008-09-03T08:57:00.000-07:00

De ben petit, a un l'hi van inculcant valors, idees i principis que el ingenu va creient dogmes inviolables. Fent memòria un recorda, entranyables, certes tardes a la biblioteca, realitzant treballs de Ciències Socials i buscant definicions com ara Àgora o República (del llatí res publica 'la cosa pública') i es convenç, com no pot ser d'altra manera, que el cap d'un estat no pot ser hereditari ni vitalici, sinó resultat d'una elecció popular, directa o indirecta.

Un pot entendre els sistemes tribals de les societats primitives o les tiranies de les famílies feudals, el caciquisme que domina sempre les societats analfabetes. I vas creixent confiant que les societats benestants i instruïdes ja, de tot Europa, s’aniran desempallegant de les monarquies, obsoletes i resultat de pactes de poder, equilibris, guerres o tradició anacrònica. I parlo d'Europa per designar un context ben clar on es produeix aquesta paradoxa: l'Europa de "les democràcies"

Sóc habitualment pragmàtic i tinc clar que el govern d'un estat ha de ser el que imparteixi menys sofriment a la societat governada, i per tant benvinguda la monarquia o dictadura que porti imminent pau i estabilitat als pobles en guerra i en conflicte permanent. Polèmica l'afirmació? Si, ho sé, però cal introduir-hi molts matisos; com sempre res no és blanc, ni és negra, buscaré l'equilibri. Exemples en tenim a l'Orient pròxim, on l'experiment d'imposar democràcia ha esdevingut en trencament violent dels equilibris tribals existents; gerra, mort i desolació entre xiïtess, sunnites, kurds, turcs i un bon grapat de països interventors. Molts casos - no tots - es poden resoldre amb anys d’estabilitat interna, i pressió política i econòmica externa, per exigir a les tiranies cada cop més reformes polítiques que desemboquin en una democràcia real i lliure. Un altre matís? Seria del meu gust que aquests governs d’excepció ho fossin en voluntat de provisionalitat i tinguessin com objectiu únic la consecució final d'una república parlamentaria escollida per sufragi universal, tot plegat bastit sobre una pau i estabilitat més o menys duradora i unes llibertats garantides (Demanar no costa res)

Però? i a Europa? Que hi pinten aquests caps d'estat hereditaris? On són els intel·lectuals d'esquerres? Corregeixo! On són els intel·lectuals? Qui? Qui pot justificar, almenys que no tingui ni dos dits de front, que encara tinguem reis i prínceps? He vist, entrat ja el segle XXI, corones d'or coronades pel símbol de la creu, capes llargues, genuflexions, ceptres imperials, carrosses tirades per cavalls blancs i el pitjor de tot, milers de persones enarborant banderetes i cridant visques des de darrera les tanques, els policies i els milers de milions que ens costen als contribuents mantenir tal pantomima surrealista. I encara pitjor si potser; milers de persones que no saben, ni per casualitat, ni de qui, ni perquè, ni de quina família, ni de quin conflicte, guerra, pacte, país o el que sigui, tal rei o tal altra, ha heretat la facultat de passejar per davant dels súbdits com a cap d'estat.

Seria injust apel·lar a la ignorància dels lectors de la premsa rosa, doncs no tots ells s'hi manifesten a favor, si en canvi trobo ben poca premsa, escriptors i polítics crítics davant tal fenomen fonamental. Una monarquia no és una democràcia! Cal exigir la modificació d'aquest absurt i caminar finalment cap a una democràcia més real a Europa i al món.

CRISI I MÉS CRISI

2008-08-26T02:50:00.000-07:00

Avui comença aquest bloc. N’hi ha tants! Però aprofitarem les meves ganes d’escriure i les meves feinetes a la revista local de Font-rubí (Montònec) per posar-ho a l’abast de la gent. Escriuré sobre el que penso, espero que serveixi per a establir un espai de debat i reflexió.

Centrem-nos... per què, un que prové de formació científica, observa la tendència a l’equilibri de totes les forces de l'univers i penso sincerament que també ho podem aplicar al pensament humà; el sentit comú, la ponderació... no! no desitjo uniformitzar, entre tu i jo trobarem el terme mig. Bé doncs, en temps de crisi econòmica i de models socials (crisi=canvi) podem aprofitar per reflexionar.

Si certs equilibris s’haguessin forçat des de l'administració, ara no caldria que els forcés el mercat (immobiliari sobretot) En un país on ens fan creure que es pot obtindre tot sense massa esforç (amb un nòmina i un aval dels nostresacrificatsparestotperres) i encara més; molts que no poden estar-se de seguir el model grancasamentpretenciós-viatgellunyicutre-cotxequenopucmantenir-casadelaòstia-nenquenoetpucatendrequehaigdetreballarquequicollonshopagaràtotaixò. És clar, que hi ha casos i casos, però seguim un camí on la targeta de crèdit s'estira com si fos goma elàstica... i és clar en el meu món d'equilibris i centres de gravetat, les gomes peten o s’encongeixen de cop.

Tot té una explicació, mai senzilla, doncs sempre interactuen més paràmetres dels que podem assimilar per molt que ho vulguem simplificar per entendre; Beneficis financers, directives de guanys imminents/incentius dels directius, ara/demà ja ho veurem... d'aquest tema ja en parlaré un altre dia.

I tot tornarà on toca, com a la teoria dels vasos comunicants i la resta de lleis.